El caràcter hondureny

En diverses anotacions han anat apareixent trets del caràcter hondureny. La seva informalitat (sota paràmetres europeus, ells no se’n deuen considerar), la seva parsimònia i tranquil·litat, la seva poca empenta.

Hi ha qui, amb judicis un xic extrems, potser només aplicables a aquells sectors de major pobresa material i mental, parla d’una mena d’indiferència vital i d’una radical acceptació de les coses, entre inconscient i joiosa.

En aquest sentit, mentre es preparava la diada de les comunitats, hom podia pensar que els preparatius i l’organització “a l’europea” eren un xic inútils ja que la gent de les comunitats amb el sol fet de convocar-los i reunir-los ja en tenien prou. Encara que no es fes absolutament res aquell dia, ho haurien trobat “bonic” i retornarien contents a casa. Més encara donant-los el dinar!

Un judici extrem? Potser si, però, com dèiem a la crònica corresponent del dia, va ploure a mitja missa i va caldre canviar el lloc on continuar-la, gents es va tenir que quedar dreta, va haver-hi algun problema de so... En Joserra que era l’encarregat de tota l’organització i hi havia dedica moltes hores devia patir-ho, però la gent no semblava gens amoïnada ni molesta per res. Això sí, el dinar es va poder repartir a tothom.

Estem davant d’una mena d’estoïcisme caribeny?. Si més no, els hi escau l’epitafi de l’escriptor grec Nikos Kazantzaki: “No temo res, no espero res, soc lliure!”. (CA)