La família hondurenya (i 2): tenir fills

Esmentàvem la precocitat i promiscuïtat de les relacions sexuals entre els hondurenys. Aquestes relacions es mantenen sense cap precaució contraceptiva. No sembla amoïnar-los massa tenir fills (ni les malalties de transmissio sexual). Els homes sembla que amb una total inconsciència o irresponsabilitat i les dones assumint-ho com a normal.

La precocitat comporta que les dones siguin mares des de molt joves (es freqüent tiets i nebots de la mateixa edat o fins i tot nebots més grans que alguns tiets) i també que hi hagi molts fills nascuts fora del matrimoni. També dins del matrimoni segueixen la pauta de tenir força fills tot i que, en alguns casos i a partir de certa edat, ja s’utilitzen mètodes contraceptius, especialment quirúrgics (lligadura de trompes) i entre les dones. Tot plegat fa que els nens siguin la gran “producció” hondurenya. Arreu hi ha molts i molts nens i nenes.

Tots els fills son benvinguts però perviuen traces d’una major valoració dels fills que de les filles. Si el recent nascut és una nena es diu que “la mamá no se ganó la gallina” (donen gallina a les que acaben de parir com a reconstituent). Si no és un nen, sembla que la mare no hagi fet prou bé la feina. És evident la presència del masclisme –folklòric i real- en aquesta societat, tot i que es manifesta en graus molt diversos.

Ja es pot suposar que el pes de la criança de totes aquests fills recau sobretot en la mare i no diguem si es tracte d’una mare soltera o si, com en molts casos, no conviu amb el pare. Amb tot, per allò de la naturalitat amb que s’accepta, si més no en medis populars i rurals, la mare soltera no té cap mena de rebuig social. Si es jove conviu amb els seus pares que acullen el net com un fill més (sovint el net pot tenir poca diferencia d’edat amb els fills més petits).

Si la noia que ja es mare es casa, aportarà els seus fills a la nova família, igualment en els casos de separació i creació d’una nova parella. La dona manté com una certa “obligació” de donar fills a cada marit (o company més o menys estable) que tingui. Per tant, a la majoria de famílies amb pares adults conviuen fills que no comparteixen pare i mare, sinó un sol progenitor.

Potser més que crisi de la família, el que veiem en aquestes comunitats és una crisi del matrimoni i de la parella. Al cap davall, certes formes de familia n’hi ha, en constant evolució i recomposició, però n’hi ha. (CA)