11/8/07

Digna Esperanza ja té 19 anys (i II)

11-08-07. La missa a la comunitat de Berlín va ser molt viscuda, plena de sentit. El cant de l’ofertori “Saber que vendràs, saber que estarás partiendo a los pobres tu pan” va tenir per a mi un significat ben especial, mentre acaronava a la meva falda un nen de cinc anys amb síndrome de Down. A l’acabar, una noia molt guapa de 20 anys, que acabava de tenir un nen, em va confirmar que sí, que coneixia Digna Esperanza i que era la seva cosina.

I al sortir de l’Església, de sobte me la vaig trobar de cara, m’estava esperant. Una noia alta, tímida, ben plantada i molt arreglada era ella, era Digna Esperanza. Vam estar parlant, li vaig fer unes fotos i poc després va venir el seu pare, Luis, qui em recordava perfectament. Jo també el recordava. Vam parlar dels fills, ell em va preguntar per Meritxell, si encara estudiava piano. Els vaig fer una foto a tots dos i vam marxar cap al carro. Mentre, la noia em va explicar que ara acabaria els estudis de Primària. Els vaig prometre que els enviaria les fotos de la nostra trobada i també una còpia de la foto que tinc a casa de quan la vaig conèixer, l’any 1998.

La seva família viu en una casa de bloque, és a dir de formigó. Però després el Manolo m’explicaria que tenien problemes amb el sostre, i que el pare havia demanat ajut per posar-hi zenc. Ens van acompanyar amb el jeep un tros, fins a casa seva. Allà ens vam acomiadar amb la mà, mentre la meva imaginació volava –nou anys abans- i rememorava el record d’una nena descalça que em mirava fix, somrient. (MJ)

4 comentaris:

Koldo Rodríguez Bengoa ha dit...

Hola, macos! Ja feia temps que hauria de haver-vos escrit, però fins ara no m'he ficat al vostre blog. M'agrada moltissim. Però trobo que no li heu feta massa propaganda, perquè no teniu gaire comentaris. Jo li faré-ne una mica.

Primer de tot, com es troba el Carles? Les cames no li fan mal? Sembla que no, perquè desprès d'el que he llegit (no tot, és clar) no hi he vist res al voltant.

Marcel, a mi em sembla que la experiència, encara que sigui molt important per el teu fill -que ho serà, sense cap dubte- és a tu a qui li està fent efecte. I me'n ale gro molt. Es veu que esteu tots impactats per les realitats que veieu cada dia i de rebot tots nosaltres també ho estem.

Jo avui mateix me'n vaig cap a Valladolid i el 16 aniré cap a Londres amb la meva germana. Hi serem 5 dies. Desprès torno cap a Euskal Herria i faré els meus exercicis a Loiola fins i que s'acabin les vacances.

Espero que tot us vagi bé. Una forta abraçada per a tothom.

carles ha dit...

Gràcies Koldo pel teu comentari i pel teu interès.
Per a tots els que us heu interessat: Ja se m'aixeca!
Estic parlant, evidentment, del meu peu dret. Ja s'aixeca gairabé com l'esquerra!.
De salut tots tres estem molt bé.
Gràcies!
Koldo: hem fet un enllaç al teu blog (no sabíem que fossis "blogaire").

Marcel ha dit...

Estimat Koldo,

Sí, tens tota la raó: estem impactats pel que veiem, pel que sentim, pel que descobrim cada dia... Tot plegat configura un pòsit que ben segur ens farà molt d'efecte, tal com tu dius, i ens ajudarà a madurar als tres i a saber discernir què és l'important i què són les coses accessòries.

També estem tenim converses molt profundes amb els teus germans Víctor, Manolo, Joserra i els caps de setmana amb Ignacio Gallinas. Avui els hem dit a l'hora de sopar que havies fet un comentari en un català perfecte i tots t'hem recordat entranyablement.

Demà l'Arnau inicia la seva experiència concreta en una comunitat. De moment hi anirà tres dies i si tot va bé hi tornarà dues vegades més, les altres setmanes. Ja ho anirem explicant perquè tots vosaltres ho pogueu compartir.

Una abraçada a tu i a la teva mare i germans.

Marcel

Meritxell ha dit...

Ha estat inevitable. en veure el seu nom he pensat en llegir l'entrada i així ho he fet. ha estat la primera que he llegit.

l'has pogut veure! encara no m'ho crec. Ja saps que Digna Esperanza sempre ha estat molt important per a mi, ambdues són dones i ara tenim 19 anys. Encara recordo la fotografia de què parles, aquella nena de 9 anys que havia conegut, massa aviat, el patiment.

M'agradaria tant poder veure-la algun dia i parlar-hi... sí, jo també tinc un viatge pendent a Hondures.

Gràcies per les teves notícies.