Pelear la pista

El sistema de transport públic a Hondures es basa en autobusos de color groc que recorren les poques carreteres que hi ha i que van recollint i deixant persones a tots els poblats i comunitats. Autobusos la majoria dels quals són americans, els típics de les pel·lícules, una bona part molt atrotinats. Capítol a part mereixen els conductors dels autobusos, alguns molt joves amb el carnet pràcticament estrenat. Condueixen molt ràpid, tan que fa por. A més, per tot arreu surten i entren “carros” (cotxes), sense respectar cap senyal, ni marcar cap intermitent. Per tot això, sovintegen els accidents i els morts. De fet, el transport en autobús té molt mala fama, tant que el Ministeri d’Afers Exteriors de Gran Bretanya recomana no agafar-los o evitar-los tan com sigui possible.

Avui, després de dinar al restaurant de la platja, Víctor Cámara y Joserra ens han explicat el perquè de les presses dels conductors. “Pelean la pista” ens han dit, que traduït al nostre idioma seria, més o menys, que es barallen entre ells per arribar primer a les parades i agafar els passatgers. Com més n’agafen, més cobren. Competeixen entre ells, s’avancen com sigui, per ser els primers i, d’aquesta manera, recollir ells els passatgers. Si surten a la mateixa hora tres autocars d’un poble, per exemple, durant el trajecte que hi ha fins al poble proper, procuren arribar els primers perquè així cobraran més. De llegendes n’hi ha moltes al voltant dels autocars i els xofers. El xofer que ens va portar des de l’aeroport de San Pedro de Sula, Omar, em va explicar que rarament ningú protesta i si algú ho fa, el conductor ha arribar a aturar l’autobús i dir als qui protestaven: “Que se baje ahora mismo quien tenga miedo”. Joserra ha explicat que una vegada una monja que viatjava en un autobús va recriminar al xofer la seva manera de conduir. “Senyora, es duro, pero tengo que ganarme la vida como sea y pelear por mi dinero”. (MJ)