Cada dia ens adonem que sabem menys d’aquest país, de com és i de com viu la seva gent. Com a arreu, hi ha diferències i grans contrastos en tots els ordres entre zones del país o entre les diferents famílies i persones.
Tot i la pobresa, fins i tot allà on és més extrema, a Hondures la gent no es mort de gana. Hi ha força riquesa natural. Hi ha mangos que produeixen fruita i fruita durant tres mesos i es pot recollir de terra quan ja es madura. Les famílies fàcilment tenen algun “chancho” i alguna gallina o altres aus (hem vist ànecs, paons i paons reials). Tots produeixen una mica de blat de moro, o “frijoles”. També tenen fàcil accés a l’arròs. Aquests tres grans –moresc, “frijol” i arròs- són la base de la seva alimentació.
Una de les coses que els pobres tenen pitjor és l’assistència mèdica i les medecines que els resulten a preus prohibitius. L’habitatge no és problema perquè passen amb qualsevol cosa –cases de fang, fusta, planxes metàl·liques o altres materials de reciclatge-. No tenen aigua potable però no semblen anguniejar-se gaire. A les comunitats la majoria no segueix les recomanacions de potabilització de l’aigua, que de fet no requereixen gaires mitjans -bullir-la, exposar-la al sol tapada, clorar-la...-.
En vestit tampoc gasten gaire –tret dels uniformes escolars que són obligatoris tant a l’escola pública com a la privada- i en calçat encara menys. Per les comunitats, i especialment els nens, es va descalç.
Molta població viu dispersa. Pocs tenen “carro” (vehicle de motor) i tot i que hi ha autobusos, dels que ja hem parlat, han de salvar moltes distàncies caminant. De carreteres també n’hi ha molt poques. Que mereixi aquest nom potser només n’hi ha una a tot el país. En el tram La Ceiba-Jutiapa acaben de pintar les ratlles, abans no n’hi havia. Els senyals de transit també els estalvien i els indicadors de les poblacions a la seva entrada el posa la Coca-cola o la Pepsi. A algunes poblacions “afortunades”, totes dues.
La urbanització és tant peculiar que fins i tot en nuclis com Jutipa hi ha molt pocs carrers pavimentats i la majoria no tenen nom. Fins i tot a la mateixa Ceiba que és una ciutat més “normalitzada” pel que fa al comerç i els serveis té pocs carrers amb nom. Ser carter ha ser un ofici difícil a la regió. D’altra banda tampoc hi ha bústies i cal portar la correspondència directament a l’oficina de correus de la Ceiba. A Jutiapa no n’hi ha.
Vas veien coses, en podem anar explicant forces, però em sembla que encara n’entenem molt poques. (CA)
Tot i la pobresa, fins i tot allà on és més extrema, a Hondures la gent no es mort de gana. Hi ha força riquesa natural. Hi ha mangos que produeixen fruita i fruita durant tres mesos i es pot recollir de terra quan ja es madura. Les famílies fàcilment tenen algun “chancho” i alguna gallina o altres aus (hem vist ànecs, paons i paons reials). Tots produeixen una mica de blat de moro, o “frijoles”. També tenen fàcil accés a l’arròs. Aquests tres grans –moresc, “frijol” i arròs- són la base de la seva alimentació.
Una de les coses que els pobres tenen pitjor és l’assistència mèdica i les medecines que els resulten a preus prohibitius. L’habitatge no és problema perquè passen amb qualsevol cosa –cases de fang, fusta, planxes metàl·liques o altres materials de reciclatge-. No tenen aigua potable però no semblen anguniejar-se gaire. A les comunitats la majoria no segueix les recomanacions de potabilització de l’aigua, que de fet no requereixen gaires mitjans -bullir-la, exposar-la al sol tapada, clorar-la...-.
En vestit tampoc gasten gaire –tret dels uniformes escolars que són obligatoris tant a l’escola pública com a la privada- i en calçat encara menys. Per les comunitats, i especialment els nens, es va descalç.
Molta població viu dispersa. Pocs tenen “carro” (vehicle de motor) i tot i que hi ha autobusos, dels que ja hem parlat, han de salvar moltes distàncies caminant. De carreteres també n’hi ha molt poques. Que mereixi aquest nom potser només n’hi ha una a tot el país. En el tram La Ceiba-Jutiapa acaben de pintar les ratlles, abans no n’hi havia. Els senyals de transit també els estalvien i els indicadors de les poblacions a la seva entrada el posa la Coca-cola o la Pepsi. A algunes poblacions “afortunades”, totes dues.
La urbanització és tant peculiar que fins i tot en nuclis com Jutipa hi ha molt pocs carrers pavimentats i la majoria no tenen nom. Fins i tot a la mateixa Ceiba que és una ciutat més “normalitzada” pel que fa al comerç i els serveis té pocs carrers amb nom. Ser carter ha ser un ofici difícil a la regió. D’altra banda tampoc hi ha bústies i cal portar la correspondència directament a l’oficina de correus de la Ceiba. A Jutiapa no n’hi ha.
Vas veien coses, en podem anar explicant forces, però em sembla que encara n’entenem molt poques. (CA)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada