Misses a Jutiapa

Després de tres misses, una al nucli de Jutiapa i les altres dues a comunitats, t’adones ja d’algunes constants.

Hi ha més dones que no pas homes, si fa no fa, com a Catalunya, però amb gent més jove (sembla que enlloc els homes són gaire de missa). Però per sobre de tot destaca la presència de molts nens. I és que a Hondures hi molt i molts nens arreu. Deuen tenir una mitjana d’edat de la població molt baixa. Aquí ja haurien arruïnat al Zapatero a 2.500 € per cap!

Els nens poden ser molt petits, en les tres ocasions que hem assistit a missa, alguna mare donava el pit al seu fill durant la celebració. Alguns estan quiets i segueixen prou bé la missa, d’altres es mouen d’un costat a l’altre i fins i tot entren i surten de la capella.

Sempre hi ha algú amb alguna guitarra per acompanyar els cants. Porten guitarres velles i, fins i tot molt atrotinades, però toquen amb gràcia. Es canta força, sembla que a la gent li agrada, però també cal tenir present que en Joserrra és músic. A les comunitats les cançons les tria la gent i quan arriba en Joserra es fa un mica d’assaig. Normalment algú de la comunitat canta des del micròfon i la gent participa tot i que a vegades de manera un xic anàrquica. En Joserra s’esforça en que els cants mantinguin un cert ritme i que tothom comenci a l’hora.

La homilia sempre és un exercici d’apropament de l’evangeli a la realitat. Val a dir que en Joserra s’hi esforça i ho prepara acuradament. Posa exemples i fins i tot fa alguna petita dinàmica. Amb tot no sé fins a quin punt se’n ensurt. Per a mi, al cinquè dia d’estància, com pensa la gent de Jutiapa, quines són les seves preocupacions, quins són els seus somnis, encara és un cert enigma.

Un moment destacat és el de la Pau. La majoria dels participants es mouen per fer el signe de pau amb tots i cascú dels assistents. A l’església parroquial del nucli de Jutiapa, en la missa del dissabte, el cant final va ser una petita explosió de devoció marina. Es va cantar l’”Ave maria” crec que de Kairoi. La gent es va posar dempeus inclinada en direcció a la imatge de la Verge –que està en una de les cantonades de l’altar-, a l’altar només restava la il·luminació de la Verge i tota l’església cantava amb ganes i devoció.

En acabar la missa hi ha avisos diversos de la parròquia o de la vida de la pròpia comunitat. El seu concepte d’organització i de formalitat és peculiar als nostres ulls. Sovint en donar l’avís d’una reunió no recorden a casa de qui s’ha quedat i l’estona d’avisos es fa llarga. A més aquests dies com que s’acosten les festes de la Virgen del Transito que és la patrona de la parròquia de Jutiapa, hi ha moltes coses a explicar.

Amb això de la formalitat hi ha freqüents incidents, com batejos que són a una hora i a la gent ve a un altra, per a desesperació d’en Joserra. El seu dia a dia, o el dels altres sacerdots, està farcit d’activitat i compromisos i aquestes informalitats els fan anar malament, però no hi ha res a fer. El ritme tropical dels hondurenys no s’altera per res.

Les capelles de les comunitats són petits coberts d’obra amb sostre d’uralita, en estats de conservació variables. Hi ha obertures a la paret, però no solen haver-hi finestres (el clima calorós o temperat les fa innecessàries). En Joserra hi arriba amb una megafonia de bateria que l’ajuda a fer-se sentir i que alternativament utilitza la persona que canta com a “solista”.

Presideix una creu senzilla i hi ha algun quadre relatiu a alguna Verge o algun Sant. Tot molt senzill, o fins i tot rònec, però d’estètica clàssica. Del sostre o de les parets hi ha restes de decoració (paperets, cordills, cinta adhesiva...) que deuen fer-hi en dates especials. Tot plegat un marc ben pobre però coherent i plenament integrat en la forma de vida de la gent i en la misèria de l’habitatge a les comunitats. (CA)