06.08.2007. Ahir, abans d’anar a la sessió final de la trobada dels Cursillistes a La Ceiba –que serà tractat més àmpliament en un nou article pel Carles Armengol-, vam anar amb el Joserra a la comunitat dels garífunes. Es tracta d’una ètnia diferent, de color totalment negre. Són els antics descendents dels africans que, portats com a esclaus, van arribar per atzar a la illa de Sant Vicente, a Veneçuela. Un vaixell va naufragar i els ocupants van poblar aquella illa, des de la qual s’han estès per tot el Carib. Parlen una llengua estranya, una barreja de francès, anglès i alguna llengua africana. Diuen paraules barrejades en anglès, francès i altres.
Hi va haver una confusió amb l’hora de l’eucaristia i per tant no n’hi va haver. Vam donar una petita volta, i ens van ensenyar un petit museu d’estris usats pels garífunes. I de sobte unes dones se’ns van acostar per demanar-li al Joserra que anés a veure a una dona molt gran, que estava molt malalta. Hi vam anar i vam conèixer una dona que es deia Jerónima, de 91 anys. No hi veia i pràcticament no sentia res. Tanmateix, Joserra va llegir l’Evangeli, va explicar-ne el sentit a la família que estava amb nosaltres i vam resar tots junts un Pare Nostre. Mentre, el padre Joserra li posava amb molta tendresa les mans al cap i al final la va beneir. Quan vam sortir, ens van reclamar també en una altra llar on també hi havia un home molt malalt. Mig en broma, quan sortíem de la comunitat garífuna, vam comentar en un to alegre i per suposat sense cap mala fe, que aquella gent necessitava d’un “padre” o d’un “hechicero”. (MJ)
Hi va haver una confusió amb l’hora de l’eucaristia i per tant no n’hi va haver. Vam donar una petita volta, i ens van ensenyar un petit museu d’estris usats pels garífunes. I de sobte unes dones se’ns van acostar per demanar-li al Joserra que anés a veure a una dona molt gran, que estava molt malalta. Hi vam anar i vam conèixer una dona que es deia Jerónima, de 91 anys. No hi veia i pràcticament no sentia res. Tanmateix, Joserra va llegir l’Evangeli, va explicar-ne el sentit a la família que estava amb nosaltres i vam resar tots junts un Pare Nostre. Mentre, el padre Joserra li posava amb molta tendresa les mans al cap i al final la va beneir. Quan vam sortir, ens van reclamar també en una altra llar on també hi havia un home molt malalt. Mig en broma, quan sortíem de la comunitat garífuna, vam comentar en un to alegre i per suposat sense cap mala fe, que aquella gent necessitava d’un “padre” o d’un “hechicero”. (MJ)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada