Moltes gràcies i a reveure

Potser em resistia a mi mateix abans de pronunciar també l’adéu a Jutiapa. Ara ho faig, escrivint al blog per primer cop des de Barcelona (les meves anotacions posteriors al dia 23 les havia deixat escrites allà).

El meu retorn va tenir el pròleg del primer dels 4 avions que calia agafar per arribar a Barcelona. Bé, més que d’avió, cal parlar de l’avioneta del trajecte Ceiba – San Pedro Sula. Com que volava baix, va ser un recorregut molt agradable, guaitant perfectament la terra hondurenya, distingint la diversitat de les textures de verd que els diferents conreus dibuixaven (la palma africana, el banano, el blat de moro), els rius i quebrades d’un marró terrenc, les construccions pobres o més consolidades que solcaven el paisatge... Un bon comiat! (espero que en Marcel i l'Arnau també l'hagin gaudit). Després, més de 20 hores d’asèpstiques sales d’espera d’aeroports i avions convencionals, fins arribar divendres passat a primera hora de la tarda a Barcelona.

Tornar aquest dilluns a la feina, amb un ritme fort per tenir a punt tot el que ja tenim programat per endegar el curs, ha esta un cert xoc. Ara després d'uns dies ja estic més aclimatat. Lluny queda el ritme hondureny i l’ànima garífuna (no sé si us heu fixat bé en la foto de l’autobús alma garífuna, però a sobre del volant es veuen els peus del conductor que deu fer la becaina –sort que el bus estava aturat-; les fotos es poden ampliar clicant a sobre).

Abans de passar més dies, he de donar les gràcies:

Al Marcel i l'Arnau, magnífics companys de viatge. Sense l'ímpetu organitzador i engrescador del Marcel –que a vegades em pot arribar a superar-, jo segur que no hauria fet aquest viatge. Odio el turisme. El que m’hauria perdut! Moltes gràcies Marcel!

Al Joserra. Ell és el nexe amb Hondures. Sense ell, d’Hondures no sabria sinó que el Ministre Trillo un dia va ficar la pota fent un crit de “¡Viva Honduras!” davant una tropa formada... que era d’”El Salvador”, país que està al costat però que no és pas el mateix.

Al Joserra, encara, i a tota la comunitat dels clergues de Sant Viator de Jutiapa (Víctor, Manolo i Ignacio). Ells ens han obert les portes de la parròquia, de la seva comunitat i del treball que fan, amb total generositat i atenció. Sabent que res aportàvem nosaltres, més enllà de la companyia i l’afecta, i potser fent nosa en algun moment. En Joserra, tot i la feinada de la parròquia i no trobant-se amb plena salut, ha tingut la paciència de també recomanar-nos una lectura i comentar-la.

A la meva dona i als meus fills, que no han posat mala cara a la meva “escapada” i que, al contrari, han mostrat afecta i simpatia per l’experiència que he pogut viure allà.

A tota al gent de Jutiapa, per acollir amb tanta normalitat, atenció i simpatia uns bitxos estranys com érem nosaltres tant pàl·lids i passejant en calça curta per aquelles terres.

Gràcies a tot ells he gaudit d’una experiència humana excel·lent, he conegut altres maneres de veure i de viure la vida, he pogut veure un altre rostre d’església, lluny de l’encarcarament de casa nostre, i he pogut conèixer com la tasca pastoral i la tasca social poden avançar harmònicament amb l'excel·lent treball d'una parròquia catòlica i d’una entitat civil, promoguda per aquesta, com és SERSO-Hondures. Alguna cosa de tot plegat hem intentat transmetre en aquest blog.

Gràcies, finalment, als lectors d’aquest blog. No sé si a vosaltres us ha servit de gaire. Crec que a nosaltres, si més no, ens ha ajudat a no agreujar la sensació de ser inútils espectadors davant la necessitat humana i, més, al costat de gent com els clergues, tant lliurada a la seva tasca (i amb un ritme i intensitat de treball encara més europeus que no pas caribenys).

Disculpeu l’extensió de l’anotació (jo que sempre deia al Marcel que tenim que fer textos breus!), però com pot ser la meva darrera aportació, no m'ho tingueu en compte.

De tot cor, moltes gràcies a tots! (CA)