Una notícia així d’estimulant, junt a una petita foto de dos jugadors del barça abraçats (Ronaldinho i potser Deco, estava d’esquena i no el reconeixia bé), es podia llegir en un marge de la portada del “Golazo”, suplement esportiu dels dilluns 6 d’agost de “La Prensa” un dels principals diaris d’Hondures. La notícia es desenvolupava en la pàgina 18 i feia referència a la victòria culé, 3-0, davant el Beijing Guo’an (llenyataires?) i a la derrota madridista: “El Real Madrid cae ante el PSV Eindhoven”. Un espai petit però amb honor de portada per al Barça.
Quan estic escrivint aquesta nota m’assabento de la mort d’en Nicolau Casaus. El nostre condol a tota la família barcelonista. (CA)
8/8/07
“…se canta, se goza y se baila así”
8-8-07. Arribem a una escola, sembla que els nens i les mestres ens esperen. Muntem el parlante, tot els els nens es posen al voltant i comença a sonar la música de la campanya. Una animadora, micròfon en mà, comença a preguntar pels temes i els lemes que han treballat amb la mestra. Aquestes preguntes i intervencions van alternant amb cançons i danses que un grupet ha treballat més i que ensenya a ballar tots els companys.Això és a l’”escoleta” de Salitran, més tard es repetirà a la d’Aguadulce, i es tracte de la “Campanya Infantil 2007”. Aquesta campanya fa 29 anys que la convoca l’església Catòlica d’Hondures amb la finalitat d’educar en valors. La mascota és Don Sabio, un subjecte amb forma de llibre. Cada any hi ha un tema de campanya (enguany és millorar les relacions socials) que es desenvolupa al llarg de 7 setmanes de juliol i agost (a Hondures són lectius).
Cada setmana té un subtema, que es dedica a una matèria escolar diferents (matemàtiques, espanyol, socials...) i es treballa mitjançant, contes, un lema i un cartell al·lusiu i, especialment, amb cançons creades específicament amb continguts del tema i ballades amb un ritme molt “pop”. El treball es fa a l’escola però l’equip dinamitzador de la campanya passa un cop per escola, per fer-hi sessions especials com la d’avui. La campanya acaba amb festes de cloenda a cada escola o més col·lectives ajuntant vàries escoles. La música és la protagonista principal en aquests moments i el veritable element dinamitzador de la campanya.
La parròquia de Jutipa i SERSO donen suport a la campanya i participen en la seva dinamització. Ja es veu que els mossens serveixen per a tot. En Víctor ha esta molt implicat en la campanya a nivell central i avui en Joserra, a més de xofer i transportista del material ha fet d’excel·lent disc-jockey. En Manolo ha fet el mateix en sengles escoles d’altres dues comunitats. (CA)
Don Payo
Una tarda, mentre passàvem amb el carro (jeep) pel mig d’uns sembrats, el Joserra ens va explicar una història entre divertida i surrealista. “Estem passant pels camps de Don Payo”. Don Payo és com l’anomena tothom, és un pagès que es diu Juan Pablo Caballero. Les propietats de Don Payo són molt a prop d’un conjunt de cases conegudes popularment com l’hormiguero.
Doncs bé, resulta que Don Payo tenia sembrades síndries als seus camps. I van començar a desaparèixer. Algú, segurament de l’hormiguero les hi robava. Però els lladres a més de robar les síndries, les havien de vendre posteriorment per treure’n profit. I no se’ls va acudir res més que... anar a vendre les síndries al mateix Don Payo. (MJ)
Doncs bé, resulta que Don Payo tenia sembrades síndries als seus camps. I van començar a desaparèixer. Algú, segurament de l’hormiguero les hi robava. Però els lladres a més de robar les síndries, les havien de vendre posteriorment per treure’n profit. I no se’ls va acudir res més que... anar a vendre les síndries al mateix Don Payo. (MJ)
7/8/07
Meres impressions
Cada dia ens adonem que sabem menys d’aquest país, de com és i de com viu la seva gent. Com a arreu, hi ha diferències i grans contrastos en tots els ordres entre zones del país o entre les diferents famílies i persones.
Tot i la pobresa, fins i tot allà on és més extrema, a Hondures la gent no es mort de gana. Hi ha força riquesa natural. Hi ha mangos que produeixen fruita i fruita durant tres mesos i es pot recollir de terra quan ja es madura. Les famílies fàcilment tenen algun “chancho” i alguna gallina o altres aus (hem vist ànecs, paons i paons reials). Tots produeixen una mica de blat de moro, o “frijoles”. També tenen fàcil accés a l’arròs. Aquests tres grans –moresc, “frijol” i arròs- són la base de la seva alimentació.
Una de les coses que els pobres tenen pitjor és l’assistència mèdica i les medecines que els resulten a preus prohibitius. L’habitatge no és problema perquè passen amb qualsevol cosa –cases de fang, fusta, planxes metàl·liques o altres materials de reciclatge-. No tenen aigua potable però no semblen anguniejar-se gaire. A les comunitats la majoria no segueix les recomanacions de potabilització de l’aigua, que de fet no requereixen gaires mitjans -bullir-la, exposar-la al sol tapada, clorar-la...-.
En vestit tampoc gasten gaire –tret dels uniformes escolars que són obligatoris tant a l’escola pública com a la privada- i en calçat encara menys. Per les comunitats, i especialment els nens, es va descalç.
Molta població viu dispersa. Pocs tenen “carro” (vehicle de motor) i tot i que hi ha autobusos, dels que ja hem parlat, han de salvar moltes distàncies caminant. De carreteres també n’hi ha molt poques. Que mereixi aquest nom potser només n’hi ha una a tot el país. En el tram La Ceiba-Jutiapa acaben de pintar les ratlles, abans no n’hi havia. Els senyals de transit també els estalvien i els indicadors de les poblacions a la seva entrada el posa la Coca-cola o la Pepsi. A algunes poblacions “afortunades”, totes dues.
La urbanització és tant peculiar que fins i tot en nuclis com Jutipa hi ha molt pocs carrers pavimentats i la majoria no tenen nom. Fins i tot a la mateixa Ceiba que és una ciutat més “normalitzada” pel que fa al comerç i els serveis té pocs carrers amb nom. Ser carter ha ser un ofici difícil a la regió. D’altra banda tampoc hi ha bústies i cal portar la correspondència directament a l’oficina de correus de la Ceiba. A Jutiapa no n’hi ha.
Vas veien coses, en podem anar explicant forces, però em sembla que encara n’entenem molt poques. (CA)
Tot i la pobresa, fins i tot allà on és més extrema, a Hondures la gent no es mort de gana. Hi ha força riquesa natural. Hi ha mangos que produeixen fruita i fruita durant tres mesos i es pot recollir de terra quan ja es madura. Les famílies fàcilment tenen algun “chancho” i alguna gallina o altres aus (hem vist ànecs, paons i paons reials). Tots produeixen una mica de blat de moro, o “frijoles”. També tenen fàcil accés a l’arròs. Aquests tres grans –moresc, “frijol” i arròs- són la base de la seva alimentació.
Una de les coses que els pobres tenen pitjor és l’assistència mèdica i les medecines que els resulten a preus prohibitius. L’habitatge no és problema perquè passen amb qualsevol cosa –cases de fang, fusta, planxes metàl·liques o altres materials de reciclatge-. No tenen aigua potable però no semblen anguniejar-se gaire. A les comunitats la majoria no segueix les recomanacions de potabilització de l’aigua, que de fet no requereixen gaires mitjans -bullir-la, exposar-la al sol tapada, clorar-la...-.
En vestit tampoc gasten gaire –tret dels uniformes escolars que són obligatoris tant a l’escola pública com a la privada- i en calçat encara menys. Per les comunitats, i especialment els nens, es va descalç.
Molta població viu dispersa. Pocs tenen “carro” (vehicle de motor) i tot i que hi ha autobusos, dels que ja hem parlat, han de salvar moltes distàncies caminant. De carreteres també n’hi ha molt poques. Que mereixi aquest nom potser només n’hi ha una a tot el país. En el tram La Ceiba-Jutiapa acaben de pintar les ratlles, abans no n’hi havia. Els senyals de transit també els estalvien i els indicadors de les poblacions a la seva entrada el posa la Coca-cola o la Pepsi. A algunes poblacions “afortunades”, totes dues.
La urbanització és tant peculiar que fins i tot en nuclis com Jutipa hi ha molt pocs carrers pavimentats i la majoria no tenen nom. Fins i tot a la mateixa Ceiba que és una ciutat més “normalitzada” pel que fa al comerç i els serveis té pocs carrers amb nom. Ser carter ha ser un ofici difícil a la regió. D’altra banda tampoc hi ha bústies i cal portar la correspondència directament a l’oficina de correus de la Ceiba. A Jutiapa no n’hi ha.
Vas veien coses, en podem anar explicant forces, però em sembla que encara n’entenem molt poques. (CA)
“Mi casa”
07-08-07. Quan hem entrat amb el jeep a la comunitat 23 DE OCTUBRE, se m’ha acudit simular el to de veu i la frase que repetia constantment ET a la pel·lícula: “Mira, Arnau, aquesta serà mi casa”. L’Arnau ha entes immediatament la broma i l’ha acceptada de bon grat, tot somrient. En aquesta comunitat, batejada amb el nom de 23 DE OCTUBRE -el dia que els habitants van ocupar la terra on van construir les cases-, l’Arnau viurà la seva experiència a partir del dilluns en tres moments diferents. El primer període serà el proper dilluns, dia 13 d’agost, tres dies, dues nits, de dilluns a dimecres.
La tasca inicial de l’Arnau serà ajudar la mestra a l’escola. Una escola unitària, on no hi ha divisions, sinó que tots els nens de la comunitat estudien junts. La mestra és nova perquè l’anterior ha marxat per uns problemes personals, força comuns a Hondures. A més de l’escola, l’Arnau també podrà ajudar els homes en les feines del camp. La comunitat es troba en una petita plana, a mitja hora en cotxe de Jutiapa. S’haurà d’emportar també el menjar, perquè la família on visqui no hagi de mantenir-lo.
No tindrà lavabo, ni televisor, ni ordinador, ni gaires comoditats. La mosquitera serà un element imprescindible, de cara als “zancudos”, que surten sobretot al capvespre. Aixi, doncs, aviat començarà la seva experiència, que ben segur que l’ajudarà i molt en la seva maduració personal. (MJ)
La tasca inicial de l’Arnau serà ajudar la mestra a l’escola. Una escola unitària, on no hi ha divisions, sinó que tots els nens de la comunitat estudien junts. La mestra és nova perquè l’anterior ha marxat per uns problemes personals, força comuns a Hondures. A més de l’escola, l’Arnau també podrà ajudar els homes en les feines del camp. La comunitat es troba en una petita plana, a mitja hora en cotxe de Jutiapa. S’haurà d’emportar també el menjar, perquè la família on visqui no hagi de mantenir-lo.
No tindrà lavabo, ni televisor, ni ordinador, ni gaires comoditats. La mosquitera serà un element imprescindible, de cara als “zancudos”, que surten sobretot al capvespre. Aixi, doncs, aviat començarà la seva experiència, que ben segur que l’ajudarà i molt en la seva maduració personal. (MJ)
L’hamaca del Miralles
07.08.2007. Aquesta tarda havíem quedat a les quatre per anar a la comunitat 23 DE OCTUBRE, el lloc on farà l’experiència l’Arnau en tres moments diferents. Però després de dinar un home que es diu Armando ha anat a la Parròquia per avisar el Joserra que un veí seu, Abraham, s’estava morint i per demanar-li que l’anés a veure. Com si es tractés de convèncer-lo, Armando ha reblat el clau de la petició amb la perla següent: “Vaya, padre, que ese hombre ha cometido muchos pecados”. I cap allà hem anat.
Quan hem arribat a la típica “champa” de fang, branques i sostre de zinc ens hem trobat amb un quadre esgarrifós. D’una banda, Jessica, una adolescent d’edat indeterminada disminuïda, que anava xisclant i saltant d’alegria. A dins, l’home a qui el Joserra anava a veure, Abraham, de 80 anys, gemegant i cridant de dolor. Ens ha semblat entendre que es queixava de la pròstata, segurament deu tenir un càncer de pròstata. L’habitació on jeia no tenia finestra, per la qual cosa feia una calor insuportable. Entre crits i paraules que no s’entenien, Abraham li ha fet una petició concreta al Joserra: “Padre, quiero una hamaca”. Volia poder estar a fora de la cambra, al carrer. El Joserra li ha promès que n’hi portaria una i també analgèsics, per calmar-li el dolor. Hem agafat novament el jeep i hem tornat a Jutiapa, a comprar l’hamaca i agafar els medicaments.
Un cop l’hem comprada –una de les millors, que valia 500 lempires, és a dir 20 euros- i quan tornàvem pel camí de carro cap a la casa, se m’ha acudit que l’hamaca podia ser perfectament un regal del Miquel Miralles. Aquest amic meu, d’un gran cor i una gran sensibilitat, pocs dies abans de marxar cap a Hondures, em va donar una quantitat de diners en euros i em va indicar que era un donatiu: “Tu sabràs millor que jo a qui li pot fer més falta”. Jo li vaig prometre que els canviaria a dòlars i que serien per a Hondures. I així ha estat: una petita quantitat del seu donatiu sera de gran utilitat. L’hamaca del Miquel Miralles servirà perquè un home que s’està morint pugui viure els seus darrers dies millor, a la fresca. Abraham podrà descansar ajagut en una hamaca, a l’ombra del mango que hi ha a l’entrada de casa seva. (MJ)
Quan hem arribat a la típica “champa” de fang, branques i sostre de zinc ens hem trobat amb un quadre esgarrifós. D’una banda, Jessica, una adolescent d’edat indeterminada disminuïda, que anava xisclant i saltant d’alegria. A dins, l’home a qui el Joserra anava a veure, Abraham, de 80 anys, gemegant i cridant de dolor. Ens ha semblat entendre que es queixava de la pròstata, segurament deu tenir un càncer de pròstata. L’habitació on jeia no tenia finestra, per la qual cosa feia una calor insuportable. Entre crits i paraules que no s’entenien, Abraham li ha fet una petició concreta al Joserra: “Padre, quiero una hamaca”. Volia poder estar a fora de la cambra, al carrer. El Joserra li ha promès que n’hi portaria una i també analgèsics, per calmar-li el dolor. Hem agafat novament el jeep i hem tornat a Jutiapa, a comprar l’hamaca i agafar els medicaments.
Un cop l’hem comprada –una de les millors, que valia 500 lempires, és a dir 20 euros- i quan tornàvem pel camí de carro cap a la casa, se m’ha acudit que l’hamaca podia ser perfectament un regal del Miquel Miralles. Aquest amic meu, d’un gran cor i una gran sensibilitat, pocs dies abans de marxar cap a Hondures, em va donar una quantitat de diners en euros i em va indicar que era un donatiu: “Tu sabràs millor que jo a qui li pot fer més falta”. Jo li vaig prometre que els canviaria a dòlars i que serien per a Hondures. I així ha estat: una petita quantitat del seu donatiu sera de gran utilitat. L’hamaca del Miquel Miralles servirà perquè un home que s’està morint pugui viure els seus darrers dies millor, a la fresca. Abraham podrà descansar ajagut en una hamaca, a l’ombra del mango que hi ha a l’entrada de casa seva. (MJ)
Bèsties
Per Jutiapa es veuen força bèsties. Hi ha vaques (que anomenen “reses”) a molt prats. No tenen la ramaderia estabulada. També algun xai, però molt pocs. Sovint veus cavalls pasturant i de tant en tant algun genet. Allò que més es veu, especialment per les comunitats, son les gallines, sempre lliures sense cap tancat. Sovint se’t poden creuar pel camí quan vas en “carro”. Les gallines s’alternen i conviuen harmònicament amb els “chanchos” (porcs) que tampoc estan estabulats i tels pots trobar arreu. Entren i surten de les cases, passegen per la carretera... No sé si sorgeixen problemes sobre la propietat de les gallines o els “chanchos”. De porcs, però, les famílies d’aquestes comunitats pobres només en solen tenir un i segurament ja el deuen conèixer prou bé tot i que campi per allà on vulgui. No sé si sempre tornen a casa fidels com els gossos (o com la “porca misèria”).
Parlant de gossos, aquest si que és l’animal omnipresent a Hondures o, si més no a Jutiapa. De gossos si que n’hi ha arreu i passegen per allà on volen amb tota llibertat. Cap duu collar ni res semblant. Sovint se’ls veu força magres.
Si n’hi ha que tenen el toro (de gònades inflades), d’altres l’estarrufat gall francès o l’humil burro, el gos bé podria ser un símbol d’Hondures. (CA).
Parlant de gossos, aquest si que és l’animal omnipresent a Hondures o, si més no a Jutiapa. De gossos si que n’hi ha arreu i passegen per allà on volen amb tota llibertat. Cap duu collar ni res semblant. Sovint se’ls veu força magres.
Si n’hi ha que tenen el toro (de gònades inflades), d’altres l’estarrufat gall francès o l’humil burro, el gos bé podria ser un símbol d’Hondures. (CA).
Pelear la pista
El sistema de transport públic a Hondures es basa en autobusos de color groc que recorren les poques carreteres que hi ha i que van recollint i deixant persones a tots els poblats i comunitats. Autobusos la majoria dels quals són americans, els típics de les pel·lícules, una bona part molt atrotinats. Capítol a part mereixen els conductors dels autobusos, alguns molt joves amb el carnet pràcticament estrenat. Condueixen molt ràpid, tan que fa por. A més, per tot arreu surten i entren “carros” (cotxes), sense respectar cap senyal, ni marcar cap intermitent. Per tot això, sovintegen els accidents i els morts. De fet, el transport en autobús té molt mala fama, tant que el Ministeri d’Afers Exteriors de Gran Bretanya recomana no agafar-los o evitar-los tan com sigui possible.
Avui, després de dinar al restaurant de la platja, Víctor Cámara y Joserra ens han explicat el perquè de les presses dels conductors. “Pelean la pista” ens han dit, que traduït al nostre idioma seria, més o menys, que es barallen entre ells per arribar primer a les parades i agafar els passatgers. Com més n’agafen, més cobren. Competeixen entre ells, s’avancen com sigui, per ser els primers i, d’aquesta manera, recollir ells els passatgers. Si surten a la mateixa hora tres autocars d’un poble, per exemple, durant el trajecte que hi ha fins al poble proper, procuren arribar els primers perquè així cobraran més. De llegendes n’hi ha moltes al voltant dels autocars i els xofers. El xofer que ens va portar des de l’aeroport de San Pedro de Sula, Omar, em va explicar que rarament ningú protesta i si algú ho fa, el conductor ha arribar a aturar l’autobús i dir als qui protestaven: “Que se baje ahora mismo quien tenga miedo”. Joserra ha explicat que una vegada una monja que viatjava en un autobús va recriminar al xofer la seva manera de conduir. “Senyora, es duro, pero tengo que ganarme la vida como sea y pelear por mi dinero”. (MJ)
Avui, després de dinar al restaurant de la platja, Víctor Cámara y Joserra ens han explicat el perquè de les presses dels conductors. “Pelean la pista” ens han dit, que traduït al nostre idioma seria, més o menys, que es barallen entre ells per arribar primer a les parades i agafar els passatgers. Com més n’agafen, més cobren. Competeixen entre ells, s’avancen com sigui, per ser els primers i, d’aquesta manera, recollir ells els passatgers. Si surten a la mateixa hora tres autocars d’un poble, per exemple, durant el trajecte que hi ha fins al poble proper, procuren arribar els primers perquè així cobraran més. De llegendes n’hi ha moltes al voltant dels autocars i els xofers. El xofer que ens va portar des de l’aeroport de San Pedro de Sula, Omar, em va explicar que rarament ningú protesta i si algú ho fa, el conductor ha arribar a aturar l’autobús i dir als qui protestaven: “Que se baje ahora mismo quien tenga miedo”. Joserra ha explicat que una vegada una monja que viatjava en un autobús va recriminar al xofer la seva manera de conduir. “Senyora, es duro, pero tengo que ganarme la vida como sea y pelear por mi dinero”. (MJ)
6/8/07
La Laguna de Cacao
06.08.2007. Avui, dilluns, els missioners dels Clergues de San Viator de Jutiapa –Manolo, Víctor i Joserra- s’han agafat el dia de descans. Teòricament, tots els dilluns és el seu dia lliure, perquè els caps de setmana és quan més treballen, tot desplaçant-se a les comunitats. Però, a la pràctica, ho fan només quan poden. Doncs bé, avui han aprofitat que estàvem aquí Carles, Arnau i jo i ens han portat a veure la Laguna de Cacao i a dinar a un restaurant a la vora de la platja.
Primer hem arribar a l’entrada de la Laguna, on dos joves ens han portat en un cayuco amb motor, en un paisatge exuberant. Entremig d’uns arbres molt curiosos –mangles-, que tenen les arrels a dins de l’aigua i que envolten tot el llac, l’aigua dolça desemboca al mar. Els arbres estan poblats de fauna, en especial centenars de micos petits de color marró. N’hem vist forces, potser més de vint, entre les branques dels arbres. En un moment determinat, el llac tenia un braç que s’endinsava entre la jungla i que s’anava estrenyent. Per allà hem passat nosaltres, baixant el cap a cada moment perquè les branques eren tan llargues que gairebé arribaven a l’aigua.
L’Arnau m’ha dit que semblava talment com els documentals que ell veu de l’Amasones. Senzillament, era de pel·lícula tot plegat: els arbres, el soroll dels micos, la grandària de les branques, i la desembocadura. Al final, s’acabava l’aigua dolça i hem arribat a la platja totalment solitària. Hem baixat de la barca i hem pogut assaborir la magnífica platja amb sorra blanca. No hi havia ningú, només nosaltres. L’Arnau i jo ens hem banyat: el nostre primer bany al Carib. Joserra ha explicat que allà mateix, en aquesta platja, s’havia enregistrat una part de la sèrie fastigosa de Tele-5 “Supervivientes”. Un cop hem tornat a la barca i hem arribat al cotxe hem anat al restaurant Helen’s, en un hotel per a turistes. Un altre bany, prendre una cervesa, dinar i sobretaula molt interessant sobre la trista realitat de l’Església espanyola (la jerarquia), el Vaticà, l’Església de Barcelona, el Tractat de Lliure Comerç, Siloé i la medicina natural, un dels llocs que visitem properament. (MJ)
Primer hem arribar a l’entrada de la Laguna, on dos joves ens han portat en un cayuco amb motor, en un paisatge exuberant. Entremig d’uns arbres molt curiosos –mangles-, que tenen les arrels a dins de l’aigua i que envolten tot el llac, l’aigua dolça desemboca al mar. Els arbres estan poblats de fauna, en especial centenars de micos petits de color marró. N’hem vist forces, potser més de vint, entre les branques dels arbres. En un moment determinat, el llac tenia un braç que s’endinsava entre la jungla i que s’anava estrenyent. Per allà hem passat nosaltres, baixant el cap a cada moment perquè les branques eren tan llargues que gairebé arribaven a l’aigua.
L’Arnau m’ha dit que semblava talment com els documentals que ell veu de l’Amasones. Senzillament, era de pel·lícula tot plegat: els arbres, el soroll dels micos, la grandària de les branques, i la desembocadura. Al final, s’acabava l’aigua dolça i hem arribat a la platja totalment solitària. Hem baixat de la barca i hem pogut assaborir la magnífica platja amb sorra blanca. No hi havia ningú, només nosaltres. L’Arnau i jo ens hem banyat: el nostre primer bany al Carib. Joserra ha explicat que allà mateix, en aquesta platja, s’havia enregistrat una part de la sèrie fastigosa de Tele-5 “Supervivientes”. Un cop hem tornat a la barca i hem arribat al cotxe hem anat al restaurant Helen’s, en un hotel per a turistes. Un altre bany, prendre una cervesa, dinar i sobretaula molt interessant sobre la trista realitat de l’Església espanyola (la jerarquia), el Vaticà, l’Església de Barcelona, el Tractat de Lliure Comerç, Siloé i la medicina natural, un dels llocs que visitem properament. (MJ)
“¡De colores, hermanos!”
Amb gran aplaudiments, agitació de globus i banderoles i amb la cançó “De colores”, entraven per la porta principal de l’església, de dues en dues, les cursetistes. Els hi donaven la benvinguda, omplint tota l’església, els seus familiars o companys de parròquia. Una rebuda entusiasta i sorollosa a l’estil de la presentació d’un equip de l’NBA.
En teníem notícia, però la veritat és que mai havíem estat dins d’una celebració del moviment de “cursets” (els famosos “cursets de cristiandat”). Ens ha calgut viatjar fins a Hondures per tenir aquest contacte amb el moviment que fa fundar un sacerdot mallorquí i que tant predicament va tenir a Espanya durant força anys.
Diumenge al vespre, acabava un curset i es rebia a les participants amb una missa i una celebració a la parròquia de “San Isidro” a La Ceiba. Com que hi havia cursetistes de Jutiapa en Joserra hi va anar a concelebrar i el varem acompanyar. La missa, amb totes les cursetistes al presbiteri, normal. Destacaven, això si, uns cants vigorosos amb un ampli acompanyament musical i el to una mica “entonat” del celebrant.
L’esclat es va produir acabada la missa, amb les típiques cançons d’aquest moviment que agafa melodies molt populars i “jaraneres” –i una mica tronades- i els hi canvia part de la lletra. Varem sentir el “pero mira como beben los peces en el río” barrejat amb el “de colores” i tota mena de cançons amb un seguiment total i enfervorit per part de tota l’església. Cantaven amb una gran força i sentiment i molt acompanyaven el ritme amb el moviment del seu cos. Impressionant!
Després varen començar els testimonis de les cap de centúria i de cadascuna de les participants. Des del presbiteri s’atansaven al lloc del lector. Cadascuna era rebuda amb crits d’ànim i d’entusiasme. Especialment pels de la seva parròquia que es posaven dempeus i aixecaven cartells al·lusius (com el que deia “Jutiapa de colores”). També es cantava “por ser una centúria excelente...”. Cada intervenció es cloïa amb el seu crit de guerra: “¡de colores, hermanos!” que era respost unànimement per tota l’església a l’hora: “¡de colores!”.
Quan ja havien donat el seu testimoni dos representants de Jutiapa –per a les que ens vàrem posar dempeus i varem rebre amb crits d’ànim-, tot i que encara en restaven d’altres per fer-ho, amb en Joserra varem decidir marxar... Amb l’animació que portaven allò podia durar tota la nit. (CA)
En teníem notícia, però la veritat és que mai havíem estat dins d’una celebració del moviment de “cursets” (els famosos “cursets de cristiandat”). Ens ha calgut viatjar fins a Hondures per tenir aquest contacte amb el moviment que fa fundar un sacerdot mallorquí i que tant predicament va tenir a Espanya durant força anys.
Diumenge al vespre, acabava un curset i es rebia a les participants amb una missa i una celebració a la parròquia de “San Isidro” a La Ceiba. Com que hi havia cursetistes de Jutiapa en Joserra hi va anar a concelebrar i el varem acompanyar. La missa, amb totes les cursetistes al presbiteri, normal. Destacaven, això si, uns cants vigorosos amb un ampli acompanyament musical i el to una mica “entonat” del celebrant.
L’esclat es va produir acabada la missa, amb les típiques cançons d’aquest moviment que agafa melodies molt populars i “jaraneres” –i una mica tronades- i els hi canvia part de la lletra. Varem sentir el “pero mira como beben los peces en el río” barrejat amb el “de colores” i tota mena de cançons amb un seguiment total i enfervorit per part de tota l’església. Cantaven amb una gran força i sentiment i molt acompanyaven el ritme amb el moviment del seu cos. Impressionant!
Després varen començar els testimonis de les cap de centúria i de cadascuna de les participants. Des del presbiteri s’atansaven al lloc del lector. Cadascuna era rebuda amb crits d’ànim i d’entusiasme. Especialment pels de la seva parròquia que es posaven dempeus i aixecaven cartells al·lusius (com el que deia “Jutiapa de colores”). També es cantava “por ser una centúria excelente...”. Cada intervenció es cloïa amb el seu crit de guerra: “¡de colores, hermanos!” que era respost unànimement per tota l’església a l’hora: “¡de colores!”.
Quan ja havien donat el seu testimoni dos representants de Jutiapa –per a les que ens vàrem posar dempeus i varem rebre amb crits d’ànim-, tot i que encara en restaven d’altres per fer-ho, amb en Joserra varem decidir marxar... Amb l’animació que portaven allò podia durar tota la nit. (CA)
Garífunes
06.08.2007. Ahir, abans d’anar a la sessió final de la trobada dels Cursillistes a La Ceiba –que serà tractat més àmpliament en un nou article pel Carles Armengol-, vam anar amb el Joserra a la comunitat dels garífunes. Es tracta d’una ètnia diferent, de color totalment negre. Són els antics descendents dels africans que, portats com a esclaus, van arribar per atzar a la illa de Sant Vicente, a Veneçuela. Un vaixell va naufragar i els ocupants van poblar aquella illa, des de la qual s’han estès per tot el Carib. Parlen una llengua estranya, una barreja de francès, anglès i alguna llengua africana. Diuen paraules barrejades en anglès, francès i altres.
Hi va haver una confusió amb l’hora de l’eucaristia i per tant no n’hi va haver. Vam donar una petita volta, i ens van ensenyar un petit museu d’estris usats pels garífunes. I de sobte unes dones se’ns van acostar per demanar-li al Joserra que anés a veure a una dona molt gran, que estava molt malalta. Hi vam anar i vam conèixer una dona que es deia Jerónima, de 91 anys. No hi veia i pràcticament no sentia res. Tanmateix, Joserra va llegir l’Evangeli, va explicar-ne el sentit a la família que estava amb nosaltres i vam resar tots junts un Pare Nostre. Mentre, el padre Joserra li posava amb molta tendresa les mans al cap i al final la va beneir. Quan vam sortir, ens van reclamar també en una altra llar on també hi havia un home molt malalt. Mig en broma, quan sortíem de la comunitat garífuna, vam comentar en un to alegre i per suposat sense cap mala fe, que aquella gent necessitava d’un “padre” o d’un “hechicero”. (MJ)
Hi va haver una confusió amb l’hora de l’eucaristia i per tant no n’hi va haver. Vam donar una petita volta, i ens van ensenyar un petit museu d’estris usats pels garífunes. I de sobte unes dones se’ns van acostar per demanar-li al Joserra que anés a veure a una dona molt gran, que estava molt malalta. Hi vam anar i vam conèixer una dona que es deia Jerónima, de 91 anys. No hi veia i pràcticament no sentia res. Tanmateix, Joserra va llegir l’Evangeli, va explicar-ne el sentit a la família que estava amb nosaltres i vam resar tots junts un Pare Nostre. Mentre, el padre Joserra li posava amb molta tendresa les mans al cap i al final la va beneir. Quan vam sortir, ens van reclamar també en una altra llar on també hi havia un home molt malalt. Mig en broma, quan sortíem de la comunitat garífuna, vam comentar en un to alegre i per suposat sense cap mala fe, que aquella gent necessitava d’un “padre” o d’un “hechicero”. (MJ)
5/8/07
Pujo a la paila
Aquest any, a manca de Port Aventura, ens estem afeccionant cada cop més a viatjar a la paila. La paila és la part descoberta o caixa dels vehicles 4x4 pick-up, que són els vehicles nacionals d’Hondures. Per cert, tots japonesos!. Toyota, Nissan... tenen el mercat copat i tal com estan les carreteres (o l’absència d’aquestes) els 4x4 són necessaris.
La brisa quan vas per pavimentada o el gaudi del paisatge quan vas per pista, són els principals atractius de la paila. Com que pel camí es recull gent, a vegades s’omple com un autobús amb un bigarrat grup humà.
Vaig pujar-hi un dia que queien gotes i, com que el vehicle anava amb certa velocitat la mica de pluja et fuetejava de manera agradable. És el que dic, no calen altres atraccions. Quan es va per camins cal tenir cura d’agafar-se per no saltar d’un bot, però res perillós (que no pateixin les nostres dones o mares). La única cosa que et pot passar és que t’acabi fent mal a les mans d’anar agafat o als ronyons per anar-te ajupin per no tocar amb les branques dels arbres.
Total, en algun moment, ja hem deixat sol al Joserra a la cabina del Toyota conduint i els tres monitos (Marcel, Arnau i Carles) a la paila! (CA)
La brisa quan vas per pavimentada o el gaudi del paisatge quan vas per pista, són els principals atractius de la paila. Com que pel camí es recull gent, a vegades s’omple com un autobús amb un bigarrat grup humà.
Vaig pujar-hi un dia que queien gotes i, com que el vehicle anava amb certa velocitat la mica de pluja et fuetejava de manera agradable. És el que dic, no calen altres atraccions. Quan es va per camins cal tenir cura d’agafar-se per no saltar d’un bot, però res perillós (que no pateixin les nostres dones o mares). La única cosa que et pot passar és que t’acabi fent mal a les mans d’anar agafat o als ronyons per anar-te ajupin per no tocar amb les branques dels arbres.
Total, en algun moment, ja hem deixat sol al Joserra a la cabina del Toyota conduint i els tres monitos (Marcel, Arnau i Carles) a la paila! (CA)
Baleado
05.08.2007. Aquest matí, a la comunitat de AGUAS DULCES, el Joserra ha demanat a les persones que assistien a la missa si hi havia familiars o amics malalts i difunts. De sobte, la dona que tenia al costat ha aixecat el cap i ha dit que sí: “Alexis murió hace 8 días”. Joserra s’ha adreçat a aquesta dona i li ha demanat de què havia mort. “Baleado” ha estat la punyent resposta. “En un pleito”.
La violència a Honduras està molt present. Els cooperants que van estar el mes de juliol aquí a Jutiapa, procedents d’Osca i Madrid, van fer l’experiència de conviure amb la gent a la comunitat de San Francisco. Dos dies després que ells marxessin un “bolo” (borratxo) va agafar una pistola i en lloc d’apuntar cap al cel va apuntar cap al davant i va començar a disparar. Podien haver mort moltes persones. Els relats de la violència produïda per l’alcohol, pels enfrontaments entre bandes i les baralles són molt abundants a Honduras. (MJ)
La violència a Honduras està molt present. Els cooperants que van estar el mes de juliol aquí a Jutiapa, procedents d’Osca i Madrid, van fer l’experiència de conviure amb la gent a la comunitat de San Francisco. Dos dies després que ells marxessin un “bolo” (borratxo) va agafar una pistola i en lloc d’apuntar cap al cel va apuntar cap al davant i va començar a disparar. Podien haver mort moltes persones. Els relats de la violència produïda per l’alcohol, pels enfrontaments entre bandes i les baralles són molt abundants a Honduras. (MJ)
Misses a Jutiapa
Després de tres misses, una al nucli de Jutiapa i les altres dues a comunitats, t’adones ja d’algunes constants.Hi ha més dones que no pas homes, si fa no fa, com a Catalunya, però amb gent més jove (sembla que enlloc els homes són gaire de missa). Però per sobre de tot destaca la presència de molts nens. I és que a Hondures hi molt i molts nens arreu. Deuen tenir una mitjana d’edat de la població molt baixa. Aquí ja haurien arruïnat al Zapatero a 2.500 € per cap!
Els nens poden ser molt petits, en les tres ocasions que hem assistit a missa, alguna mare donava el pit al seu fill durant la celebració. Alguns estan quiets i segueixen prou bé la missa, d’altres es mouen d’un costat a l’altre i fins i tot entren i surten de la capella.
Sempre hi ha algú amb alguna guitarra per acompanyar els cants. Porten guitarres velles i, fins i tot molt atrotinades, però toquen amb gràcia. Es canta força, sembla que a la gent li agrada, però també cal tenir present que en Joserrra és músic. A les comunitats les cançons les tria la gent i quan arriba en Joserra es fa un mica d’assaig. Normalment algú de la comunitat canta des del micròfon i la gent participa tot i que a vegades de manera un xic anàrquica. En Joserra s’esforça en que els cants mantinguin un cert ritme i que tothom comenci a l’hora.
La homilia sempre és un exercici d’apropament de l’evangeli a la realitat. Val a dir que en Joserra s’hi esforça i ho prepara acuradament. Posa exemples i fins i tot fa alguna petita dinàmica. Amb tot no sé fins a quin punt se’n ensurt. Per a mi, al cinquè dia d’estància, com pensa la gent de Jutiapa, quines són les seves preocupacions, quins són els seus somnis, encara és un cert enigma.
Un moment destacat és el de la Pau. La majoria dels participants es mouen per fer el signe de pau amb tots i cascú dels assistents. A l’església parroquial del nucli de Jutiapa, en la missa del dissabte, el cant final va ser una petita explosió de devoció marina. Es va cantar l’”Ave maria” crec que de Kairoi. La gent es va posar dempeus inclinada en direcció a la imatge de la Verge –que està en una de les cantonades de l’altar-, a l’altar només restava la il·luminació de la Verge i tota l’església cantava amb ganes i devoció.
En acabar la missa hi ha avisos diversos de la parròquia o de la vida de la pròpia comunitat. El seu concepte d’organització i de formalitat és peculiar als nostres ulls. Sovint en donar l’avís d’una reunió no recorden a casa de qui s’ha quedat i l’estona d’avisos es fa llarga. A més aquests dies com que s’acosten les festes de la Virgen del Transito que és la patrona de la parròquia de Jutiapa, hi ha moltes coses a explicar.
Amb això de la formalitat hi ha freqüents incidents, com batejos que són a una hora i a la gent ve a un altra, per a desesperació d’en Joserra. El seu dia a dia, o el dels altres sacerdots, està farcit d’activitat i compromisos i aquestes informalitats els fan anar malament, però no hi ha res a fer. El ritme tropical dels hondurenys no s’altera per res.
Les capelles de les comunitats són petits coberts d’obra amb sostre d’uralita, en estats de conservació variables. Hi ha obertures a la paret, però no solen haver-hi finestres (el clima calorós o temperat les fa innecessàries). En Joserra hi arriba amb una megafonia de bateria que l’ajuda a fer-se sentir i que alternativament utilitza la persona que canta com a “solista”.
Presideix una creu senzilla i hi ha algun quadre relatiu a alguna Verge o algun Sant. Tot molt senzill, o fins i tot rònec, però d’estètica clàssica. Del sostre o de les parets hi ha restes de decoració (paperets, cordills, cinta adhesiva...) que deuen fer-hi en dates especials. Tot plegat un marc ben pobre però coherent i plenament integrat en la forma de vida de la gent i en la misèria de l’habitatge a les comunitats. (CA)
Contrastos
04.08.2007. Avui, dissabte, hem viscut de prop la realitat d’aquest país, un país ple de contrastos en tots els àmbits. Pel matí, quan tornàvem de La Ceiba on vam anar a fer diverses gestions com ara planificar el viatge a Copán i Tikal, el Joserra ens va ensenyar un complex hoteler residencial de luxe: Roma. Al costat de la carretera, hi ha una entrada vigilada amb guàrdies privats que dóna accés a un món al·lucinant: piscines de luxe, grans edificis que conformen l’hotel, un accés privat a la platja, edificis per a famílies de lloguer o de compra, gespa per tot arreu... Realment semblava que de cop algun efecte màgic ens hagués transportat a un altre món, lluny d’Honduras, lluny de la misèria i la pobresa més absoluta en què viuen la majoria de persones aquí, a les comunitats de Jutiapa. I encara, com em deia ahir a la nit Ignacio Gallinas, que viu des de fa 8 anys aquí, els del sud del país encara viuen més pobrament, perquè allà només tenen una collita, i aquí el clima en permet dues.
Un segon contrast colpidor va ser la missa d’ahir al vespre, quan el Joserra va aprofitar per presentar-nos a tota la comunitat. Més de dues-centes persones, la gran majoria nens i joves que seguien amb interès i devoció l’eucaristia. A partir de la lectura d’Eclesiastés i de l’Evangeli Joserra va fer una autèntica catequesi sobre la “insensatesa” –era la paraula clau de la dinàmica que va fer servir- de l’acumulació de béns.
No tenir ànsies d’acumular béns, “no ansiar nada” van ser les paraules que em va dir a la nit Ignacio Gallinas en una conversa molt interessant que vam tenir després de sopar. “Aquí vius molt bé – em deia Ignaio-, perquè no necessites pràcticament res: roba, vius al carrer, menges qualsevol cosa... L’important és “no tenir ànsies de les coses que tant ens preocupen al Primer Món”. Un ex-company seu, Arturo, viu en una comunitat que està a cinc hores a peu, a la muntanya, d’un camí on s’hi pot arribar en jeep. Cinc hores a peu! Viu sol, donant classes a nens de 10 famílies, sense res, dormint al terra, sense wàter, ni aigua corrent, ni llum elèctrica, esmorzant, dinant i sopar el mateix: frijoles, una mica de formatge, i un cop a la setmana un tros de pollastre. Tercer i darrer contrast del dia... (MJ)
Un segon contrast colpidor va ser la missa d’ahir al vespre, quan el Joserra va aprofitar per presentar-nos a tota la comunitat. Més de dues-centes persones, la gran majoria nens i joves que seguien amb interès i devoció l’eucaristia. A partir de la lectura d’Eclesiastés i de l’Evangeli Joserra va fer una autèntica catequesi sobre la “insensatesa” –era la paraula clau de la dinàmica que va fer servir- de l’acumulació de béns.
No tenir ànsies d’acumular béns, “no ansiar nada” van ser les paraules que em va dir a la nit Ignacio Gallinas en una conversa molt interessant que vam tenir després de sopar. “Aquí vius molt bé – em deia Ignaio-, perquè no necessites pràcticament res: roba, vius al carrer, menges qualsevol cosa... L’important és “no tenir ànsies de les coses que tant ens preocupen al Primer Món”. Un ex-company seu, Arturo, viu en una comunitat que està a cinc hores a peu, a la muntanya, d’un camí on s’hi pot arribar en jeep. Cinc hores a peu! Viu sol, donant classes a nens de 10 famílies, sense res, dormint al terra, sense wàter, ni aigua corrent, ni llum elèctrica, esmorzant, dinant i sopar el mateix: frijoles, una mica de formatge, i un cop a la setmana un tros de pollastre. Tercer i darrer contrast del dia... (MJ)
4/8/07
Masclisme
A la tarda, Manolo Lacruz havia d’anar a fer un taller a la comunitat d’URRACO LIS LIS i ens ha preguntat si el volíem acompanyar. El viatge sol ja valia la pena. Hem portat unes 12-14 persones de la comunitat que havien baixat pel matí a Jutiapa. Tota la part del darrere del jeep (“paila”) plena a vessar. El Carles i l’Arnau també han anat fora, agafats a la barra, contemplant el paisatge des d’una visió “superior”. A mig camí, s’ha d’agafar una pista sense asfaltar, molt dolenta. El pitjor és el fang, i avui n’hi havia perquè aquest migdia ha plogut de valent. És la primera vegada que veiem ploure aquí. I com que hi havia fang, en un moment determinat no ens atrevit a continuar i hem hagut de deixar el cotxe i continuar a peu. Aleshores, en aquell moment, ens hem trobat amb tres dones que anaven en direcció contrària a la nostra. Una d’elles tenia una cama esgarrifosa, com una mena de butllofa gegant, a l’alçada del turmell, d’uns 20 o 25 cm. Anava descalça, arrossegant la cama amb aquesta butllofa especial. No sé quina malaltia deu ser, però de veritat que impacta. El tros final fins arribar a la comunitat ens ha portat al Manolo i a mi un jeep que pujava i que s’ha atrevit a passar. Érem més de deu persones a la “paila”, agafant-nos com podíem.
I hem arribar al poble, a la comunitat d’Urraca Lis Lis. El nom tan estrany té relació amb el riu que passa per allà i que es diu Lis Lis, ben curiós... Ens hem adreçat cap a l’església, on estava programat el taller. Manolo, ple de bona voluntat, ha introduït la raó per la qual es feia el taller. Ha començat a demanar tothom quins havien estat els tallers anteriors i pràcticament ningú s’enrecordava. Poc a poc, amb grans dosis de paciència, Manolo els ha anat explicant els objectius dels tallers anteriors: saber-se organitzar i ajudar-se mútuament. Amb aquestes actituds de fons van poder construir entre tots 16 comunes o “letrinas” per a les famílies de la comunitat. Gracies a l’esforç de tots es van acabar les comunes.
El taller d’avui, programat des de fa molt de temps, se centrava en la convivència a l’interior de la família. Molt a poc a poc, perquè anessin entenent els conceptes, Manolo els va anar explicant la dinàmica. Primer, sota l’epígraf de “veure” havien de dir els principals aspectes positius i negatius de la convivència a les famílies avui. I després ens va distribuir en quatre grups per aprofundir en el segon pas: “analitzar”. I aquí es on van sortir les coses mes interessants, per exemple el masclisme. En el meu grup de sis persones nomes un home sabia llegir mínimament. Però es van començar a explicar força bé. Realment, el problema del masclisme aquí és terrible, cops, violència i abandonaments... I ja molt ràpidament Manolo va introduir la conclusió, sota la fórmula de “l’actuar”. Era ja molt tard i havíem de sortir corrents si no volíem que se’ns fes de nit pel camí a peu de tornada.
Vam arribar on estava aparcat el jeep encara de dia, això sí suats i cansats. Realment la xafogor aquí t’esgota, la sensació és molt diferent a quan camines per exemple l’estiu al Pirineu. La humitat és molt diferent i t’entra per tot arreu.
Quan estàvem baixant per la pista, Manolo va aturar un moment el cotxe per saludar una dona que va baixar fins a la pista per parlar amb ell. Una dona molt petita, parlant de manera molt rudimentària i amb un to molt estrany. Aquesta és la seva situació: vídua, amb tres fills, sense pràcticament res, vivint en una casa de fang i branques, que aquí es diu “champa”. Manolo li va preguntar si seguia els programes de ràdio que es fan a Jutiapa, des de Ràdio Viator, per a les comunitats, que tenen molta acceptació. Ens va contestar que no perquè no tenia diners ni pe comprar un trist transistor... Els quatre vam callar, ens vam mirar i, en silenci, vam continuar moments després el camí fins arribar a Jutiapa de tornada. (MJ)
I hem arribar al poble, a la comunitat d’Urraca Lis Lis. El nom tan estrany té relació amb el riu que passa per allà i que es diu Lis Lis, ben curiós... Ens hem adreçat cap a l’església, on estava programat el taller. Manolo, ple de bona voluntat, ha introduït la raó per la qual es feia el taller. Ha començat a demanar tothom quins havien estat els tallers anteriors i pràcticament ningú s’enrecordava. Poc a poc, amb grans dosis de paciència, Manolo els ha anat explicant els objectius dels tallers anteriors: saber-se organitzar i ajudar-se mútuament. Amb aquestes actituds de fons van poder construir entre tots 16 comunes o “letrinas” per a les famílies de la comunitat. Gracies a l’esforç de tots es van acabar les comunes.
El taller d’avui, programat des de fa molt de temps, se centrava en la convivència a l’interior de la família. Molt a poc a poc, perquè anessin entenent els conceptes, Manolo els va anar explicant la dinàmica. Primer, sota l’epígraf de “veure” havien de dir els principals aspectes positius i negatius de la convivència a les famílies avui. I després ens va distribuir en quatre grups per aprofundir en el segon pas: “analitzar”. I aquí es on van sortir les coses mes interessants, per exemple el masclisme. En el meu grup de sis persones nomes un home sabia llegir mínimament. Però es van començar a explicar força bé. Realment, el problema del masclisme aquí és terrible, cops, violència i abandonaments... I ja molt ràpidament Manolo va introduir la conclusió, sota la fórmula de “l’actuar”. Era ja molt tard i havíem de sortir corrents si no volíem que se’ns fes de nit pel camí a peu de tornada.
Vam arribar on estava aparcat el jeep encara de dia, això sí suats i cansats. Realment la xafogor aquí t’esgota, la sensació és molt diferent a quan camines per exemple l’estiu al Pirineu. La humitat és molt diferent i t’entra per tot arreu.
Quan estàvem baixant per la pista, Manolo va aturar un moment el cotxe per saludar una dona que va baixar fins a la pista per parlar amb ell. Una dona molt petita, parlant de manera molt rudimentària i amb un to molt estrany. Aquesta és la seva situació: vídua, amb tres fills, sense pràcticament res, vivint en una casa de fang i branques, que aquí es diu “champa”. Manolo li va preguntar si seguia els programes de ràdio que es fan a Jutiapa, des de Ràdio Viator, per a les comunitats, que tenen molta acceptació. Ens va contestar que no perquè no tenia diners ni pe comprar un trist transistor... Els quatre vam callar, ens vam mirar i, en silenci, vam continuar moments després el camí fins arribar a Jutiapa de tornada. (MJ)
Els comentaris a aquest blog
Els primers dies del bog, fruit de la nostra inexperiència, hi havia certa restricció en els comentaris ja que calia estar registrat o tenir adreça de correu del mateix servidor. Ja està solucionat i ara entrar comentaris és molt senzill. Només cal que cliqueu sobre la indicacio del nombre de comentaris que hi ha a sota de cada entrada.
Color, olor...
Honduras és de color verd. La presència del verd es dominant arreu. Fins i tot les muntanyes, fins alla on la vista ens arriba, estan cobertes de verd.
Tambe es nota una olor característica o olors diferents. Quan plou una olor intensa de vegetacio i terra mullada. Una olor diferent quan tot resta sota un sol aclaparador.
Però el bucòlic paissatge també està enriquit amb abundants escombraries. Arreu. També a les comunitats de muntanya. Desconeixem cap sistema de recollida de brossa que sigui efectiu en aquestes contrades.
Quelcom quasi tant present com el color verd són les esglèsies i les frases religioses en vehicles de transport públic com els busos i els taxis. No és merit dels nostres acollidors clergues, ja que tota aquesta moguda és dels grups i grupuscols evangèlics que són un plaga més extesa que las dels zancudos (que és com aquí anomenen als mosquits).
Per tot trobes petites construccions, més aviat amb forma de nau o de cobert, amb inscripcions que indiquen allò que són: Iglesia maná del cielo, Hermanos unidos de Cristo, Iglesia El buen pastor, Iglesia Nuevo renacimiento, Nueva Iglesia bautista, Asamblea de Dios, Iglesia Meronita... i tot el que vulgeu! No m'ho invento pas, totes aquestes denominacions ja les hem pogut veure i d'altres que no recordem. Pel que fa als vehicles, ens recorden coses com Dios te ama, Cristo viene, Jesús presente, Bendición de Dios... o altres més elaborades com Jesús te ama, búscalo ya! o Jesucristo es tu droga, sé adicto de él! A vegades el que trobes són fragment de salms penjats en algun despatx (a l'agència de viatges que ens prepara un busito per anar a Copan o a la guixeta del controlador de passaports de l'aereoport de Sant Pedro Sula. Hi ha gent per tot, ja ho veieu. (CA)
Tambe es nota una olor característica o olors diferents. Quan plou una olor intensa de vegetacio i terra mullada. Una olor diferent quan tot resta sota un sol aclaparador.
Però el bucòlic paissatge també està enriquit amb abundants escombraries. Arreu. També a les comunitats de muntanya. Desconeixem cap sistema de recollida de brossa que sigui efectiu en aquestes contrades.
Quelcom quasi tant present com el color verd són les esglèsies i les frases religioses en vehicles de transport públic com els busos i els taxis. No és merit dels nostres acollidors clergues, ja que tota aquesta moguda és dels grups i grupuscols evangèlics que són un plaga més extesa que las dels zancudos (que és com aquí anomenen als mosquits).
Per tot trobes petites construccions, més aviat amb forma de nau o de cobert, amb inscripcions que indiquen allò que són: Iglesia maná del cielo, Hermanos unidos de Cristo, Iglesia El buen pastor, Iglesia Nuevo renacimiento, Nueva Iglesia bautista, Asamblea de Dios, Iglesia Meronita... i tot el que vulgeu! No m'ho invento pas, totes aquestes denominacions ja les hem pogut veure i d'altres que no recordem. Pel que fa als vehicles, ens recorden coses com Dios te ama, Cristo viene, Jesús presente, Bendición de Dios... o altres més elaborades com Jesús te ama, búscalo ya! o Jesucristo es tu droga, sé adicto de él! A vegades el que trobes són fragment de salms penjats en algun despatx (a l'agència de viatges que ens prepara un busito per anar a Copan o a la guixeta del controlador de passaports de l'aereoport de Sant Pedro Sula. Hi ha gent per tot, ja ho veieu. (CA)
ODCA
3.8.07. Ahir a la nit es van incorporar a la comunitat Manolo Lacruz i Víctor Cámara, que tenien una reunió a San Pedro de Sulo. I avui, divendres, després de dormir molt bé perquè a la nit baixa força la temperatura –fins i tot has de tancar els vidres de les finestres- aquest matí el Joserra ens ha portat a veure la central d’ODCA (Organización de Desarrollo Comunitario Alternativo), que és una de les branques més actives i eficaces de SERSO. Gràcies a l’explicació molt acurada del director, Armando, hem pogut comprendre l’abast del que fa OCDA. Jo ja ho havia vist l’any 1998, quan vaig venir tres setmanes després de l’huracà Mitch, però ara he pogut copsar molt millor la importància del que fan.
Fundada l’any 1992, a partir del suport de l’ONG Ibis de Dinamarca, OCDA és una cooperativa que distribueix i comercialitza els productes del camp –blat de moro i fríjoles bàsicament- que produeixen les comunitats de Jutiapa. Mitjançant una xarxa de 39 Tendes Camperoles (botigues) venen els productes a un preu molt més barat que als supermercats. Ens han posat l’exemple que una lliure de frijoles es ven a 7 lempiras (1 euro=24 lempiras) en aquestes botigues i que als supermercats es ven a 9 euros. Els habitants de les comunitats van a comprar a aquesta xarxa de botigues. Alhora, els camperols poden vendre a ODCA els productes que fan a un preu garantit. També reben assessorament per part d’un enginyer. Ara, a més, també estan experimentant amb el cacau, que molt aviat començaran a sembrar en diferents comunitats.
Mentre ens estaven ensenyant les instal·lacions ha trucat per telèfon la Pepi per interessar-se per nosaltres. Es veu que el bloc comença a tenir un cert ressò i alguns, com l’Enric Puig i l’Ignasi Garcia, li han confirmat a la Pepi per correu electrònic que ja havien rebut la informació amb l’adreça i que l’estaven seguint. Altres, com Jordi Fàbregas o Miquel Esquirol, m’han confirmat que ja l’estaven llegint a través d’un SMS. La Pepi i la Maria Àngels se’n van a passar uns dies a l’Escala. Han promès que seguiran les nostres activitats des d’algun locutori, a l’Alt Empordà...
Tornant a l’OCDA, té 600 socis, els quals escullen en una assemblea els membres de la junta directiva. La junta és per a un mandat de dos anys, renovables dos mandats únicament. En aquests moments OCDA factura (ven) productes per un import de 15 milions de lempiras l’any.
Francament ens ha agradat molt les explicacions d’Armando sobre OCDA. Hem pogut copsar que aquesta mena de cooperativa fa un servei concret i tangible a les comunitats. Els assegura el procés productiu en tots els sentits i facilita que els productes es puguin vendre a un preu sensiblement inferior. Quan érem amb ells hem vist com carregaven un jeep fins dalt per portar productes a dues comunitats. Cada comunitat rep els subministres un cop a la setmana.
L’Arnau també ha aprofitat per continuar fent el seu treball de recerca sobre “L’anàlisi crítica de les ONG. El cas d’Honduras”. Li ha fet una entrevista a l’Armando, i n’ha quedat molt satisfet. Ha subratllat que l’Armando li havia contestat molt bé una de les qüestions clau del treball de recerca: els punts positius o forts i els negatius o febles de la tasca de les ONG. I quan hem sortit del recinte, atordits per la forta calor, hem decidit anar a provar les excel·lències dels “licuados”, que tant ens va lloar ahir a la nit el Manolo. Com són frescos ens han agradat, encara que com sempre jo he demanat el més estrany que he vist (Papaya) i, senzillament, no he encertat... L’Arnau ha triomfat amb el seu “licuado” de plàtan. (MJ)
Fundada l’any 1992, a partir del suport de l’ONG Ibis de Dinamarca, OCDA és una cooperativa que distribueix i comercialitza els productes del camp –blat de moro i fríjoles bàsicament- que produeixen les comunitats de Jutiapa. Mitjançant una xarxa de 39 Tendes Camperoles (botigues) venen els productes a un preu molt més barat que als supermercats. Ens han posat l’exemple que una lliure de frijoles es ven a 7 lempiras (1 euro=24 lempiras) en aquestes botigues i que als supermercats es ven a 9 euros. Els habitants de les comunitats van a comprar a aquesta xarxa de botigues. Alhora, els camperols poden vendre a ODCA els productes que fan a un preu garantit. També reben assessorament per part d’un enginyer. Ara, a més, també estan experimentant amb el cacau, que molt aviat començaran a sembrar en diferents comunitats.
Mentre ens estaven ensenyant les instal·lacions ha trucat per telèfon la Pepi per interessar-se per nosaltres. Es veu que el bloc comença a tenir un cert ressò i alguns, com l’Enric Puig i l’Ignasi Garcia, li han confirmat a la Pepi per correu electrònic que ja havien rebut la informació amb l’adreça i que l’estaven seguint. Altres, com Jordi Fàbregas o Miquel Esquirol, m’han confirmat que ja l’estaven llegint a través d’un SMS. La Pepi i la Maria Àngels se’n van a passar uns dies a l’Escala. Han promès que seguiran les nostres activitats des d’algun locutori, a l’Alt Empordà...
Tornant a l’OCDA, té 600 socis, els quals escullen en una assemblea els membres de la junta directiva. La junta és per a un mandat de dos anys, renovables dos mandats únicament. En aquests moments OCDA factura (ven) productes per un import de 15 milions de lempiras l’any.
Francament ens ha agradat molt les explicacions d’Armando sobre OCDA. Hem pogut copsar que aquesta mena de cooperativa fa un servei concret i tangible a les comunitats. Els assegura el procés productiu en tots els sentits i facilita que els productes es puguin vendre a un preu sensiblement inferior. Quan érem amb ells hem vist com carregaven un jeep fins dalt per portar productes a dues comunitats. Cada comunitat rep els subministres un cop a la setmana.
L’Arnau també ha aprofitat per continuar fent el seu treball de recerca sobre “L’anàlisi crítica de les ONG. El cas d’Honduras”. Li ha fet una entrevista a l’Armando, i n’ha quedat molt satisfet. Ha subratllat que l’Armando li havia contestat molt bé una de les qüestions clau del treball de recerca: els punts positius o forts i els negatius o febles de la tasca de les ONG. I quan hem sortit del recinte, atordits per la forta calor, hem decidit anar a provar les excel·lències dels “licuados”, que tant ens va lloar ahir a la nit el Manolo. Com són frescos ens han agradat, encara que com sempre jo he demanat el més estrany que he vist (Papaya) i, senzillament, no he encertat... L’Arnau ha triomfat amb el seu “licuado” de plàtan. (MJ)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
