El testimoni de Joserra

Aquesta anotació és excepcional. Fa molts dies de la nostra tornada d’Hondures. Però la història està tenint un epíleg molt dur.

Als pocs dies de nosaltres ser fora de Jutiapa, al Joserra li diagnostiquen una greu malaltia com la causant del seu progressiu deteriorament físic.

L’11 de setembre en Joserra viatja cap a España per a ser tractat, però amb poques esperances de vida i, encara menys, de tornar a Hondures. Per ara segueix amb el mateix diagnòstic de gravetat.

Abans, del retorn, Joserra havia preparat un escrit que va llegir en la seva darrera missa a Jutiapa.

Potser aquest blog ja no té lectors un cop superada l’actualitat, però crec que cal deixar a la xarxa el magnífic testimoni de fe, esperança i caritat que Joserra va llegir a Jutiapa en la missa del vespre del dissabte 8 de setembre. Qualsevol lector que s’hi entretingui rebrà un testimoni valuós.

Podía empezar diciendo: ¡Hasta siempre, hasta la eternidad!
Pero la primera lectura de hoy, del libro de la Sabiduría, es clara, iluminadora y realista:

“¿Quién es el hombre que puede conocer los designios de
Dios? ¿Quién es el que puede saber lo que el Señor tiene dispuesto? Los
pensamientos de los mortales son inseguros y sus razonamientos pueden
equivocarse, porque un cuerpo corruptible hace pesada el alma y el barro de que
estamos hechos entorpece el entendimiento. Con dificultad conocemos lo que hay
sobre la tierra y a duras penas encontramos lo que está a nuestro alcance.
¿Quién podrá descubrir lo que hay en el cielo? ¿Quién conocerá tus designios, si
tú no le das la sabiduría, enviando tu santo espíritu desde lo alto? Sólo con
esa sabiduría lograron los hombres enderezar sus caminos y conocer lo que te
agrada. Sólo con esa sabiduría se salvaron, Señor, los que te agradaron desde el
principio” (Sab. 9, 13-19)

Cuando uno llega a tocar fondo en su realidad física, todo se relativiza: y si tenemos el don de la fe, entonces podemos relativizar sin sentido de pérdida y sin sentido de fracaso.

Cuando uno llega a percibir su propio límite, nuestra esperanza y nuestra fuerza se aclara más en los brazos de Dios. Y en esta situación no hay más referencia ni más oración que aquella que nos recuerda que “Dios actúa siempre desde la iniciativa absoluta de su amor”.

Ustedes pueden rezar para que Dios me dé la salud. Yo agradezco esta actitud, pero prefiero que pidamos para que el Señor mantenga siempre fiel mi corazón.

Ustedes pueden pedir que “Dios extienda su mano sanadora sobre su párroco”, pero yo también quiero que esa mano sanadora divina se oriente también sobre otras personas que sufren y sobre otras situaciones personales o comunitarias de dolor y de injusticia.

Me despido con la alegría de haber estado nueve años en medio de ustedes donde he conocido tanta sencillez enriquecedora, tanta bondad hecha con pocas cosas y tanta fe vivida a flor de piel.

Agradezco la oportunidad de haber estado aquí no sólo trabajando y trabajando, sino también consumiéndome físicamente pues así ha sido mi realidad en este tiempo: un cáncer me devolvió a España por año y medio, otro mal me devuelve de nuevo hasta que Dios quiera.

Al inicio nos encontramos con el huracán Mitch, ahora, casi con otro, el Félix. Tiempo de dificultades, pero también tiempo para construir, para proyectar y para resucitar a nuevas esperanzas. Todo esto también ha sido parte de nuestra vida viatoriana en Jutiapa: límites pobrezas y proyectos para conseguir una vida más digna para todos.

No he trabajado solo. Aquí queda la Comunidad Viatoriana que continúa construyendo este Reino de Dios con todos ustedes. Todos somos parte importante ante el llamado de Jesús, que nos llama “a anunciar a Jesucristo, a anunciar su Buena Nueva y a construir un mundo mejor y una iglesia diferente vitalizada por pequeñas comunidades donde la Vida y la Palabra se unen en una misma fe compartida y celebrada”.

Jutiapa a 8 de Septiembre del 2007
P. José Ramón Zudaire. Párroco.

Moltes gràcies i a reveure

Potser em resistia a mi mateix abans de pronunciar també l’adéu a Jutiapa. Ara ho faig, escrivint al blog per primer cop des de Barcelona (les meves anotacions posteriors al dia 23 les havia deixat escrites allà).

El meu retorn va tenir el pròleg del primer dels 4 avions que calia agafar per arribar a Barcelona. Bé, més que d’avió, cal parlar de l’avioneta del trajecte Ceiba – San Pedro Sula. Com que volava baix, va ser un recorregut molt agradable, guaitant perfectament la terra hondurenya, distingint la diversitat de les textures de verd que els diferents conreus dibuixaven (la palma africana, el banano, el blat de moro), els rius i quebrades d’un marró terrenc, les construccions pobres o més consolidades que solcaven el paisatge... Un bon comiat! (espero que en Marcel i l'Arnau també l'hagin gaudit). Després, més de 20 hores d’asèpstiques sales d’espera d’aeroports i avions convencionals, fins arribar divendres passat a primera hora de la tarda a Barcelona.

Tornar aquest dilluns a la feina, amb un ritme fort per tenir a punt tot el que ja tenim programat per endegar el curs, ha esta un cert xoc. Ara després d'uns dies ja estic més aclimatat. Lluny queda el ritme hondureny i l’ànima garífuna (no sé si us heu fixat bé en la foto de l’autobús alma garífuna, però a sobre del volant es veuen els peus del conductor que deu fer la becaina –sort que el bus estava aturat-; les fotos es poden ampliar clicant a sobre).

Abans de passar més dies, he de donar les gràcies:

Al Marcel i l'Arnau, magnífics companys de viatge. Sense l'ímpetu organitzador i engrescador del Marcel –que a vegades em pot arribar a superar-, jo segur que no hauria fet aquest viatge. Odio el turisme. El que m’hauria perdut! Moltes gràcies Marcel!

Al Joserra. Ell és el nexe amb Hondures. Sense ell, d’Hondures no sabria sinó que el Ministre Trillo un dia va ficar la pota fent un crit de “¡Viva Honduras!” davant una tropa formada... que era d’”El Salvador”, país que està al costat però que no és pas el mateix.

Al Joserra, encara, i a tota la comunitat dels clergues de Sant Viator de Jutiapa (Víctor, Manolo i Ignacio). Ells ens han obert les portes de la parròquia, de la seva comunitat i del treball que fan, amb total generositat i atenció. Sabent que res aportàvem nosaltres, més enllà de la companyia i l’afecta, i potser fent nosa en algun moment. En Joserra, tot i la feinada de la parròquia i no trobant-se amb plena salut, ha tingut la paciència de també recomanar-nos una lectura i comentar-la.

A la meva dona i als meus fills, que no han posat mala cara a la meva “escapada” i que, al contrari, han mostrat afecta i simpatia per l’experiència que he pogut viure allà.

A tota al gent de Jutiapa, per acollir amb tanta normalitat, atenció i simpatia uns bitxos estranys com érem nosaltres tant pàl·lids i passejant en calça curta per aquelles terres.

Gràcies a tot ells he gaudit d’una experiència humana excel·lent, he conegut altres maneres de veure i de viure la vida, he pogut veure un altre rostre d’església, lluny de l’encarcarament de casa nostre, i he pogut conèixer com la tasca pastoral i la tasca social poden avançar harmònicament amb l'excel·lent treball d'una parròquia catòlica i d’una entitat civil, promoguda per aquesta, com és SERSO-Hondures. Alguna cosa de tot plegat hem intentat transmetre en aquest blog.

Gràcies, finalment, als lectors d’aquest blog. No sé si a vosaltres us ha servit de gaire. Crec que a nosaltres, si més no, ens ha ajudat a no agreujar la sensació de ser inútils espectadors davant la necessitat humana i, més, al costat de gent com els clergues, tant lliurada a la seva tasca (i amb un ritme i intensitat de treball encara més europeus que no pas caribenys).

Disculpeu l’extensió de l’anotació (jo que sempre deia al Marcel que tenim que fer textos breus!), però com pot ser la meva darrera aportació, no m'ho tingueu en compte.

De tot cor, moltes gràcies a tots! (CA)

Adéu, Jutiapa

29-08-07. Avui és un dia de comiats, preparatius, deixar-ho tot endreçat i fer la maleta. El comiat ha començat a primera hora del matí, a la comunitat 23 DE OCTUBRE, on l’Arnau ha dut a terme la seva experiència. Més tard, a les set, hi haurà la celebració de l’eucaristia a la Parròquia i finalment el sopar de comiat, amb una ampolla de xampany inclòs.

És el moment de fer un balanç, encara provisional, de la nostra estada un mes en aquestes terres del nord d’Hondures. El balanç definitiu trigarà encara un temps, a mesura que anirem rememorant i valorant amb calma tot el que hem viscut durant la nostra estada. Tanmateix, sí que podem avançar algunes impressions i sensacions prou fondes. Vam aprofitar les nostres vacances d’estiu per viatjar fins aquí i retrobar-nos amb el Joserra, el nostre gran Mestre amb majúscules, i amb els altres missioners dels Clergues de Sant Viator, vells amics també. De la mà d’ells i de totes les persones de SERSO i de les diferents comunitats que ens han acollit meravellosament, hem pogut viure un munt d’experiències. Compartir-ho amb tots vosaltres, lectors i seguidors d’aquest bloc, va ser una genial intuïció del Carles que es va poder materialitzar l’endemà de la nostra arribada. Ben segur que també per a tots vosaltres els noms i les persones ja us resulten una mica familiars.

Marxem de Jutiapa deixant-hi el nostre cor. Hem gaudit de moltes sensacions, converses, celebracions i mirades. Hem après també moltes coses, com ara que la felicitat no depèn exclusivament del benestar material. Aquí la gent és feliç, encara que no tinguin pràcticament res. Però encara són més feliços i se’ls veu més contents al Joserra, al Víctor, al Manolo i a l’Ignacio. Ells fan el possible per escampar la felicitat arreu, animats per les seves profundes motivacions cristianes. (MJ)

Arnau té molts més amics

29-08-07. L’Arnau va finalitzar ahir la seva experiència a la comunitat 23 DE OCTUBRE. En total, ha viscut en aquesta comunitat set dies, repartits en tres setmanes. Ahir el vam anar a buscar i a recollir les seves pertinences –matalàs, mosquitera i roba- ja de nit. Quan pujava al jeep, els nens que encara eren al costat de l’escola se li van acostar, amb molt d’afecte. Ens van acomiadar fins al dia següent, perquè la mestra volia preparar-li un pastís de comiat per l’Arnau. I avui hem anat tota la delegació catalana cap a la comunitat, a acomiadar-nos, fer fotografies i...a menjar el pastís! Sens dubte, l’Arnau té ara molts més amics. Molts d’ells són petits i vien a la comunitat 23 de Octubre, al municipi de Jutiapa. La darrera frase que li han dit és prou significativa: “Arnau, te esperamos pronto” (MJ).

200 cases, 2.000 letrines...

29-08-07. Al llarg d’aquest mes, hem pogut copsar l’abast de l’activitat que impulsa SERSO en molts àmbits: agricultura, botigues camperoles, habitatge, igualtat home-dona, medi ambient, ramaderia, pesca i d’altres. Per tot arreu només hem sentit lloances de la tasca rigorosa, ben planificada i executada que duu a terme SERSO, on els missioners i tots els qui hi treballen s’hi aboquen amb entusiasme i generositat, dirigits eficaçment per Víctor Cámara.

Algunes dades per fer-nos adonar de la importància i especialment del benefici que significa per a moltes famílies d’Hondures la feina de SERSO: 200 cases i 2.000 letrines (amb wàter i dutxa en dues peces) construïts; 110 manzanas (menys d’una hectàrea) de blat de moro, 60 d’arròs, 35 de frijol, 20 de plàtan i 20 de iuca conreades; conreu de pinya, síndria, cacau; cria i engreix de peixos, pollastres i porc; ajut a mares solteres; una xarxa de botigues camperoles en què els productes són més barats a cada comunitat; tallers d’informàtica, gènere, medi ambient i aspectes jurídico-legals. I la coordinació de totes les organitzacions de cada comunitat –unes 86 en total- mitjançant l’Organització de Comunitats del Desenvolupament del Municipi de Jutiapa.

Alguns beneïts potser encara qualificaran de “paternalista” la tasca dels missioners. Per part nostra, hem quedat senzillament impressionats i fascinats per l’empenta d’aquests missioners que es deixen la pell, dia a dia, hora a hora, a Hondures. I tot, des d’una mentalitat oberta compromesa amb la justícia social i radicalment humanitzadora, com diria el teòleg José María Castillo. Potser una bona definició de tot el que ha fet possible SERSO la va formular ahir José Domingo al taller d’Organització Comunitària: “SERSO no regala, ajuda i facilita”. (MJ)

La importància de l’organització comunitària

28-08-07. Aquest matí he pogut assistir a un dels millors tallers en què he participat fins ara. El donava José Domingo, un home amb “moltes taules”, entre altres coses perquè ha exercit de mestre durant molts anys. El taller era sobre Organització i Desenvolupament comunitaris, a la comunitat NI DUERMES-2. (Realment, els noms de les comunitats, com ja hem comentat altres vegades són ben pintorescos).

Primer, el mestre Domingo ha començat per aprofundir en el significat de les paraules “organització” i “comunitària”. A partir d’aquí, ha introduït amb molt bona pedagogia diferents conceptes. El primer, la importància d’analitzar acuradament les funcions de cada organització i de la comunitat. Aquí, per exemple, hi ha grups o organitzacions diversos: Botiga de consum, el Patronat, els Pares de Família, la Junta d’Aigua, les Esglésies i el Grup de Dones. Els càrrecs han de complir una funció clara, amb transparència, però l’assemblea és el que compta en darrera instància. El segon, la necessitat que les diferents organitzacions es coordinin bé. I el tercer aconseguir més unió, tot formant un equip, per tal que la comunitat funcioni encara millor. Domingo ha insistit reiteradament que per assolir aquests objectius només cal una cosa: voluntat.

D’aquesta manera, amb una bona organització, la comunitat podrà gaudir de més nous projectes, amb l’ajut de SERSO o d’altres institucions. Aquests són els principals reptes de cara al futur per a la comunitat Ni duermes - 2: tenir energia elèctrica i una llar d’infants per als nens més petits. Coses que, per als nostres ulls, semblen gairebé ridícules o sense importància, però que aquí són senzillament tot un luxe. (MJ)

Bona “reentré”, Carles

28-08-07. Ahir, amb tanta activitat revolucionària de tallar carreteres i participar en manifestacions contra la política del govern, aquesta redacció no va tenir ni un moment per desitjar-li al pare del nostre bloc, Carles Armengol, una feliç i tranquil·la reentrada al seu treball. Tota la redaccio es va desplacar a La Ceiba per fer el seguiment informatiu de les mobilitazacions populars. Un cop hem recuperat la normalitat volem expresssar, des de Jutiapa, els nostres millors desigs per al fundador d’aquest humil bloc. Carles, pren-t’ho amb calma, que ja saps que aquí tothom treballa molt relaxat i sense massa estrès. (MJ)

“Obras y no palabras”

Les carreteres hondurenyes (pràcticament sense senyals de trànsit) estan plenes de rètols amb aquest lema. N’hi ha molts i els signa la SOPTRAVI que és una mena departament oficial d’obres públiques. No sé de quines paraules parlarà però d’obres a les carreteres no se n’ha vist cap. Potser es que estan totes finalitzades? Tot és possible a Hondures, però hi molts trams de carretera on no sembla que s’hi hagi treballat en molts anys.

D’altra banda, el lema ens és familiar, no? La publicitat política sembla que ha exhaurit les seva creativitat a tot el planeta. (CA)

¡A las barricadas!

27-08-87. La delegació catalana a Jutiapa al complet, tal com es pot comprovar en una de les fotografies, ha decidit sumar-se als grups de Pastoral Social de la Parròquia, amb els capellans al capdavant, i participar en la mobilització convocada a tot el país per la Coordinadora Nacional de Resistència Popular. Tres autocars de Jutiapa, contractats per SERSO, han sortit a les cinc del matí en direcció a La Ceiba, la capital del departament de l’Atlántida i tercera ciutat del país. L’objectiu era tallar la carretera principal en un punt estratègic: el Puente Danto. Quan hem arribat al pont, centenars de persones de la Coordinadora Nacional, sindicats i grups convocants ja havien tallat la carretera. Teòricament la mobilització havia de durar dos dies, tot i que en una reunió preparatòria a Jutiapa ja s’havia dit que es preveia que durés només d’un dia. L’únic problema podia ser la irrupció de la policia. Dies abans, els diaris havien escampat la brama que la policia intervindria per dissoldre les concentracions, amb notícies a la portada en què es veia unitats anti-avalots entrenant-se a consciència.

Teníem per davant, doncs, tota una jornada a ple sol, que ha estat amenitzada per discursos, proclames, més discursos i... moltes cançons conegudes, de fa 30 anys. Les més escoltades han estat El Pueblo unido, jamás será vencido de Quilapayún, Venceremos, A desalambrar de Víctor Jara i també hi havia cançons de Paco Ibáñez. Per un moment, tancaves els ulls i et podies imaginar perfectament l’ambient de casa nostra dels anys 70 i 80.

Les demandes que formulava la Coordinadora Nacional de Resistència Popular eren deu, d’un ampli abast. Així, el decàleg incloïa com a primer i principal punt la derogació de la llei d’aigua potable, que es tem que serveixi per privatitzar el servei. Les altres reivindicacions anaven des de la derogació de la llei de mineria –l’Església d’Hondures, amb el bisbe del sud del país al capdavant mantenen una postura molt combativa en aquest àmbit-, fins a la derogació del salari diferenciat, l’aclariment de diferents assassinats de líders camperols l’any 2005, la defensa dels drets dels pobles indígenes, el judici als responsables de les massacres de les presons del país dels anys 2003 i 2004, l’educació pública gratuïta, el control dels preus dels productes de primera necessitat i noves polítiques de redistribució de la riquesa.

La jornada de mobilització, en línies generals, ha transcorregut amb normalitat i no hi ha hagut enfrontaments amb la policia o l’exèrcit. Només s’ha de lamentar un mort en unes circumstàncies poc clares, en un dels talls de carretera a Santa Rosa de Copán. Nosaltres, després de dotze hores, i molt cansats, hem tornat contents a la Parròquia de Jutiapa. Hem rememorat vells temps i al mateix temps hem mostrat la nostra solidaritat amb les justes demandes plantejades. (MJ)

Ángel Garachana

Ens havien parlat d’ell amb afecte el Joserra, el Víctor i el Manolo. “N’estem molt contents, que no ens el treguin!”, ens van explicar des del primer dia. Per sort, el dia que érem a San Pedro Sula a la tornada del viatge per la ruta maia, ens el vam trobar al pati del bisbat. Tot i que tenia una reunió del Consell Presbiteral, se’ns va acostar afable i de seguida es va establir un diàleg profund. Primer ens va reconèixer: "Ustedes son los catalanes, ya sabía que estaban aquí". Immediatament, vam repassar els punts i les persones en comú: presons –ell és el responsable d’Hondures de la pastoral penitenciària-, l’Ignasi Garcia Clavel –el va conèixer a Madrid en una assemblea de la pastoral penitenciària-, José Sesma –el mercedari responsable d’aquest àmbit a Espanya, capellà de la presó de Wad-Ras durant molts anys- i Màxim Muñoz, el provincial dels claretians que ens havia donat records per a ell abans de venir cap aquí. I tot seguit ens va fer cinc cèntims dels problemes greus d’Hondures i de la manca de sentit d’alguns projectes turístics previstos que no serviran per pal·liar la situació de pobresa del país. Una visió oberta, moderna i progressista.

Ángel Garachana és religiós claretià, té 62 anys, nascut a la província de Burgos i des de fa dotze anys és el bisbe de la segona diòcesi d’Hondures, San Pedro Sula. De tracte proper, era el provincial de Castella fins que el van cridar per tornar a Hondures com a bisbe, on havia exercit de missioner feia vint anys. La seva línia s’identifica plenament amb els postulats del Vaticà II, ben allunyat, per tant, de les posicions integristes a les que estem acostumats en l’Església espanyola. S’ha negat, per exemple, que els neo-catecumenals assumeixin cap parròquia i els grups més reaccionaris de l’Església catòlica, ben presents a Amèrica Llatina, no són acceptats en la seva diòcesi.

Quan et trobes amb un bisbe així, tan semblant en el seu tarannà i la seva línia amb el nostre estimat bisbe Joan Carrera, t’adones de la importància que tenen els nomenaments de bisbes. Sembla, com a mínim a Espanya, que només es tria un determinat perfil: gris, funcionari, submís, de dretes o d’extrema dreta i amb uns esquemes teològics i eclesiològics anteriors al Vaticà II. De tant, en tant, hi ha alguna escletxa i et trobes amb un bisbe com cal, un pastor compromès amb el seu poble. (MJ)

Presència internacional

Hondures va ser durant temps pràcticament propietat de les companyies fruiteres nord-americanes que hi conreaven sobretot plàtan (banano). Avui aquesta presència encara és viva tot i que en menor mesura (hi ha la “Dole”). La influència nord-americana es present en la vida quotidiana: paraules manllevades de l’anglès, unitats de mesura (galons, peus...), la cocacola i la pepsi, els busos, els camions, implantació dels Rotarys, ...

Curiosament, pel que fa a vehicles mitjans i petits, com els jeeps, que són el que predomina a Jutiapa, els busitos, petits camions o els cotxes, la hegemonia és dels nipons amb alguna concessió a alguna altra marca asiàtica i una mínima presència de la Ford. Toyota sembla dominar el mercat, acompanyada de prop per Nissan, Mitsubishi, Mazda, Isuzu. També hi ha lloc per als Hunday, Kia i Chevrolet (que és la marca adoptada per la divisió de cotxes de la Daewo). Japó va contribuir a la restauració de les ruïnes de Copán, però ho desconec tot sobre la relació bilateral que pugi mantenir Hondures i Japó. I aquests dies un dels temes d'actualitat ha estat la visita del president de Taiwan a Hondures. Taiwan manté unes estretes relacions comercials amb Hondures, però la Xina també vol jugar fort en aquesta àrea. La versió oficial del Govern és que continuarà mantenint les relacions amb Taiwan i també en tindrà paral·lelament amb la Xina.

En qüestió de transports, ens va sorprendre a Copán, la presència de molts tricicles xinesos fent funcions de taxi. Sembla que a altres llocs també s’havien introduït, però només havien fet fortuna a Copan. Tot i que a Copan, en algun carrer amb una certa pendent, aquests taxis plens, se les veien i desitjaven per pujar amb el passatge. (CA)

Carnavals a Jutiapa

25-08-87. Just quan hem tornat després de l’excursió a la Parròquia, hem vist que els carrers estaven tallats i que molta gent esperava a les voreres del centre de Jutiapa. Hem preguntat i ens han dit que es tractava dels Carnavales de Jutiapa, una processó de caravanes, bandes musicals i grups folklòrics de tota mena. Algunes carrosses tenien més aviat poc gust, imitant el model dels Estats Untis, i fins i tot alguna secta evangèlica aprofitava l’avinentesa per fer declaracions ben curioses: El diablo no existe, No hay pecado... (MJ)

Cayos Cochinos

25-08-87. Després de molts dies de planificació, avui per fi ha arribat el dia de conèixer l’escenari més emblemàtic d’Hondures: Cayos Cochinos. Durant molts mesos una i altra vegada m'he aturat davant d'una agència de viatges al costat de la meva feina, on a l'aparador s'anunciaven els països de Centreamèrica. A què no sabeu quina era la fotografia que representava Hondures? Cayo Cochinos! Són un total de 13 illots, dos grans i la resta molt petits a 18,5 quilòmetres de la costa. Hem agafar una barca a motor a Nova Armenia, la comunitat garífuna del nord del municipi de Jutiapa. A darrera hora s’han afegit a nosaltres –Ignacio Gallinas, Armando, Arnau i jo- tres infermeres espanyoles i un metge mexicà que estan fent una estada de tres mesos a Hondures. En total, vuit freturosos turistes per conèixer una de les imatges més conegudes i representatives d’Hondures, l’escenari “idílic” que va triar una productora per fer la horrorosa sèrie de Tele 5 Supervivientes, en tres versions diferents per a les televisions espanyola, italiana i colombiana.

Primer hem anat a la reserva natural del Cayo Menor comprat per un grup internacional de mecenes, preocupats per la preservació de l’eco-sistema. Una ONG local protegeix la flora, la fauna, en especial les tortugues Carey i les reserves de coral. Després de l’explicació d’un biòleg, hem pogut banyar-nos en una platja paradisíaca, nosaltres sols, i hem pogut gaudir de valent veient peixos de tots colors i sobretot una enorme varietat de corals. Era tot un espectable, realment incomparable i inèdit per a nosaltres! Semblava certament un documental d'aquests que veiem de tant en tant del National Geopraphic... Més d'una hora i mitja veient tota la gamma possible de colors en forma de corals: marrons, liles, grocs, verds, blaus. Llàstima que no hem pogut fer fotografies! A l’hora de dinar, novament amb la barca dels garífunes, hem anat a un petit illot, Chachahuate. Allà, l’escenari era realment de pel·lícula, inoblidable. En podeu gaudir també els lectors d'aquest bloc; és la fotografia inferior de l'esquerra, que correspon exactament a la platja on hem dinat. (MJ)

Nens hondurenys

24-08-87. La meva fillola Anna Albors ha escrit un comentari molt bonic al bloc, en què ha expressat que ella s'ho passaria molt bé amb els nens. Els nens d’aquí són encantadors. Pràcticament a cada comunitat que hem visitat, totes, m’he quedat encisat per algun nen o per alguna nena. He fet un munt de fotos dels nens hondurenys. Justament, aquest matí han passat per davant de la Parròquia un grup de nens preciosos, amb vestits tradicionals hondurenys. Anaven tots junts, gairebé com una processó, a un concurs i a un ball organitzat per la Universitat Pedagògica. No me n’he pogut estar d'aturar-los i començar a fer-los fotos. (MJ)

“El sistema no funciona”

24-08-07. Ahir vaig sentir en la meva pròpia pell la ràbia i la impotència que deuen sentir habitualment els hondurenys quan intenten fer qualsevol tràmit administratiu o qualsevol gestió. El sistema no funciona és la fórmula estereotipada, el tòpic que cada dos per tres se sent per tot arreu. Seria equiparable als nostres “implementar”, “protocol d’actuació”, “comunitat educativa”... Què vol dir exactament? Moltes coses a l’hora, però en definitiva una sola conseqüència: no es pot fer la gestió o el tràmit perquè no funciona la connexió informàtica, els ordinadors, el llum... És a dir, no pots fer cap operació al banc, no es pots matricular a la universitat, no pots obtenir cap document, no et poden pagar la nòmina, no pots intentar treure’t el carnet de conduir, i un llarg etcètera.

Un cop més, el sistema d’Internet de SERSO no funcionava i el ciber cafè on anem a penjar les entrades tampoc. La desesperació va ser total. A més, em volien cobrar els del ciber com si res. M’hi vaig negar i li vaig dir a la noia que no li pagava i que em vingués a cobrar el seu jefe. D’alguna cosa deu haver servit la meva protesta, perquè aquest máti s’ha presentat l’amo del negoci d’internet, acompanyat d’un tècnic, per veure on és el problema. Feia dues setmanes que el perseguien perquè restablís el bon funcionament d’internet i mai contestava... Ara ja funciona i encara han de tornar a la tarda per deixar-ho tot a punt.

En qualsevol cas, el que ens està passant a nosaltres amb internet no es pot comparar, ni de bon tros, als perjudicis que han d’afrontar la gent que viu aquí, missioners inclosos. Ignacio Gallinas va fer un viatge de 7 horas a la capital del país, Tegucigalpa, per convalidar el seu títol universitari i perquè li paguessin els endarreriments de vuit mesos. Inútil. Quan va arribar al Ministeri d’Ensenyament el van rebre amb un bon dia habitual: El sistema no funciona. I se’n va haver d’entornar amb la cua entre cames. Manolo porta molts dies intentant convalidar el carnet de conduir, tot desplaçant-se a La Ceiba. Res. Una estudiant de medicina molt maca d’una comunitat allunyada de Jutiapa, Evelyn, fa més d’una setmana que ve aquí o a La Ceiba per matricular-se del curs següent. El sistema no funciona, és l’única frase que diu quan li preguntem si avui ha tingut sort. Quin desastre! (MJ).

PS: Quan acabava de penjar l’entrada... s’ha apagat l’ordinador. Ja sabeu què vol dir, oi?

Els “school bus”

Per carreteres pavimentades o no, sovint es veuen passar school bus (busos escolars) que semblen extrets de pel·lícules nord-americanes. Color taronja característic, pintat a franges horitzontals, els mateixos models i carrosseries, el “stop” lateral, els rètols de school bus o altres en anglès... (com el que hi ha a la foto del carrer de la parròquia en el lateral esquerra d’aquest bloc). La diferència amb els nord-americans és que aquí es tracte de busos vells i atrotinats i en un estat de conservació ben precari. Ah! I aquí no hi viatge pas els escolars.

El bisbe Casaldàliga havia dit que Llatinoamèrica era el quarto de mals endreços dels Estats Units. Ple que fa a quests busos és exactament així. A Hondures arriben els busos que, per vells, ja s’han retirat de la circulació a Estats Units (i possiblement encara els han de pagar). La seva funció, però, no es el transport específicament escolar sinó servir unes línies més o menys regulars de transport de viatges entre poblacions. Ni ha una bona colla que tenen una funció més precisa encara. Són els que compren algunes esglésies evangèliques per recollir els seus fidels i acostar-los al lloc dels oficis.

Aquí ningú es preocupa de repintar-los. Si cal, s’afegeix la ruta en el frontal o el nom de l’església a la que pertany el vehicle, a la iconografia que ja porten del seu primer ús. I si el conductor o l’amo son de les esglésies evangèliques, encara que l’autobús sigui de línia, no hi mancaran els rètols al·lusius a Déu o a Crist (Cristo me conduce, Rey de Reyes, Regalo de Dios). (CA)

Se va el caimán...

23-08-07. Aquest matí se n’ha anat el Carles de Jutiapa. A les 9 del matí agafava una avioneta, el primer vol del seu llarg periple fins a la terra promesa... Barcelona! De La Ceiba volava fins a San Pedro Sula i d’alla fins a Atlanta, als Estats Units. En aquesta ciutat nord-americana agafava l’avió amb què creuaria l’Atlàntic. I un cop a París, el darrer vol fins a l’aeroport del Prat.

Ahir a la nit, tal com fèiem tradicionalment amb el Joserra a Eskoriatza i a Los Molinos, hi va el sopar de comiat, preparat per Menches, l’excel•lent cuinera de la casa: llagostins (aquí li diuen camarones) i pollastre al forn. Tot molt bo, regat per vi del Penedès que vam comprar aquí i amb l’insubstituïble xampany – no m’agrada dir-li “cava”- que vam portar a dins de la maleta. En el moment del brindis, li vam regalar un petit obsequi al Joserra: un àlbum amb deu fotografies de la seva joventut, algunes de les quals se’l pot veure tocant l’acordió. Fotografies que tenia Melchor a l’àlbum personal a casa seva i que em vaig emportar a Barcelona per fer-ne còpies aquesta Setmana Santa.

A les fotografies, podreu veure un moment del sopar de comiat en què el Carles posa xampany al maestro i la darrera foto oficial, amb la maleta del Carles a punt. D’esquerra a dreta: Manolo Lacruz, Ignacio Gallinas, Carles Armengol, Víctor Cámara i José Ramón Zudaire. Encara que hagi marxat de Jutiapa, el seu esperit continuarà encara entre nosaltres, en forma d’articles que ha deixat escrits i que anirem publicant en el decurs dels propers dies. (MJ)

“¡Vuelve Arnau!”

22-08-07. Aquest matí he viscut un dels moments més emotius de la nostra estada a Hondures. Jo era a la paila, intentant que un dipòsit gran d’aigua potable no es vessés; a dins del jeep hi havia el Víctor i l’Arnau. Anàvem cap a la comunitat 23 DE OCTUBRE, perquè l’Arnau fes la seva segona estada, aquest cop dos dies, a la comunitat.

Quan hem enfilat la darrera pujada del camí, i ja s’apuntaven les cases de la comunitat, hem vist els nens que eren fora de l’escola. Quan ells ens han vist han començat a cridar alguna cosa que no s’entenia. A poc a poc, a mesura que ens apropàvem, ho he entès: ¡Vuelve Arnau! anaven cridant els nens, contents que l’Arnau tornés a la comunitat a viure amb ells. 47 nens i nenes, de totes les edats, saltant d’alegria i cridant el nom de l’Arnau. Feia impressió! (MJ)

El caràcter hondureny

En diverses anotacions han anat apareixent trets del caràcter hondureny. La seva informalitat (sota paràmetres europeus, ells no se’n deuen considerar), la seva parsimònia i tranquil·litat, la seva poca empenta.

Hi ha qui, amb judicis un xic extrems, potser només aplicables a aquells sectors de major pobresa material i mental, parla d’una mena d’indiferència vital i d’una radical acceptació de les coses, entre inconscient i joiosa.

En aquest sentit, mentre es preparava la diada de les comunitats, hom podia pensar que els preparatius i l’organització “a l’europea” eren un xic inútils ja que la gent de les comunitats amb el sol fet de convocar-los i reunir-los ja en tenien prou. Encara que no es fes absolutament res aquell dia, ho haurien trobat “bonic” i retornarien contents a casa. Més encara donant-los el dinar!

Un judici extrem? Potser si, però, com dèiem a la crònica corresponent del dia, va ploure a mitja missa i va caldre canviar el lloc on continuar-la, gents es va tenir que quedar dreta, va haver-hi algun problema de so... En Joserra que era l’encarregat de tota l’organització i hi havia dedica moltes hores devia patir-ho, però la gent no semblava gens amoïnada ni molesta per res. Això sí, el dinar es va poder repartir a tothom.

Estem davant d’una mena d’estoïcisme caribeny?. Si més no, els hi escau l’epitafi de l’escriptor grec Nikos Kazantzaki: “No temo res, no espero res, soc lliure!”. (CA)

L’autèntic sentit de l’Evangeli

22-08-07. Ahir vam anar l’Arnau i jo a acompanyar el Víctor a dues comunitats: SAN FRANCISCO i LAS MARÍAS. Vam haver de córrer força tota la tarda, perquè la primera comunitat és força lluny, a la muntanya. Hi havia un valor afegit a aquesta “excursió” per a mi: hi vaig anar fa nou anys, també acompanyant el mateix Víctor. En aquella ocasió recordo que vaig suar moltíssim perquè encara no estava acabada la pista per a jeeps –com sempre, en un estat lamentable- i l’ascens va ser de més de dues hores.

Doncs bé, a les dues comunitats el Víctor hi anava per celebrar missa, amb la gent de cada lloc. Curiosament, l’evangeli que tocava ahir era el de Mateu que ens sabem de memòria: “Creguint-me: difícilment estarà un ric al Regne dels Cels. Més fàcil serà a un camell passar per un forat d’agulla que un ric entri al Regne dels Cels”. Les paraules, tantes vegades sentides, ressonaven d’una manera diferent en aquella senzilla construcció de fang. San Francisco és una de les comunitats més pobres del municipi de Jutiapa i això es notava per tot arreu. El sermó del Víctor, molt encertat, es va centrar en l’Evangeli i va apuntar la realitat de la pobresa, les seves causes, l’acumulació de les riqueses per part d’uns pocs i també un problema greu que hi va haver fa unes setmanes, quan un home bolo (borratxo) va començar a disparar a tort i a dret.

Realment, ahir vaig poder copsar l’autèntic sentit de l’Evangeli dels rics i de l’agulla. Com canvia si adoptes una perspectiva diferent! Allò que tantes vegades hem repetit –no es veu el mateix des d’un palau o des d’una cabana- és totalment cert. Ahir, a la comunitat de San Francisco i a continuació a la de Las Marías, els seus habitants van comprendre profundament, sense cap dificultat, el missatge d’un passatge de l’evangeli contundent, clar i precís. Nosaltres, en canvi, l’escoltem des d’una altra realitat ben diferent. (MJ)

“Guachimans” en el paissatge hondureny

Si hem de creure el que veuen els nostre ulls, una professió que ocupa a molta gent a Hondures és la de –tal com ells ho diuen- guachimán. Amb l’ajut dels coneixements d’anglès d’en Marcel varem aclarir que l’estranya paraula guachimán no era sinó una derivació “a l’hondurenya” de “watch” (que vol dir vigilar) i “man” (que vol dir home): l’home que vigila. Allò que nosaltres en diem guàrdia jurat o més barroerament “segurata”.

Son omnipresents. Es veuen a moltes botigues i no cal que es tracti de grans magatzems. N’hem vist a simples ferreteries o en pastisseries. També acompanyen camions ja sigui el que recull llet o el que reparteix la pepsi a les botigues. No cal dir que també hi són a totes les oficines bancàries per petites i rònegues que aquestes siguin.

Solen estar a les portes dels establiments, però per la part de fora, la qual cosa els dona encara una major visibilitat. Tots van armats i no solen conformar-se amb una pistola al cinto sinó que sovint porten armes llargues (escopetes de canó curt, però de calibres considerables. Per acabar d’arrodonir la imatge a molts llocs porten armilles antibales, suportant estoicament una calor considerable. Els de les portes dels bancs, disposen de detectors de metalls manuals i escorcollen cada client que vol entrar-hi.

Tot plegat podria fer pensar que, amb tanta vigilància, la seguretat és elevada, però l’altre dia podíem llegir en una columna d’un diari com es qüestionava aquesta seguretat amb una certa ironia dient que “toda crónica de sucesos suele contener la frase los guachimanes fueron sorprendidos por los asaltantes". El mateix periodista es preguntava: ¿como es que los sorprendidos siempre son los guachimanes y nunca pasa al revés, que los guachimanes sorprendan a los asaltantes? Misteris hondurenys... (CA)

La família hondurenya (i 2): tenir fills

Esmentàvem la precocitat i promiscuïtat de les relacions sexuals entre els hondurenys. Aquestes relacions es mantenen sense cap precaució contraceptiva. No sembla amoïnar-los massa tenir fills (ni les malalties de transmissio sexual). Els homes sembla que amb una total inconsciència o irresponsabilitat i les dones assumint-ho com a normal.

La precocitat comporta que les dones siguin mares des de molt joves (es freqüent tiets i nebots de la mateixa edat o fins i tot nebots més grans que alguns tiets) i també que hi hagi molts fills nascuts fora del matrimoni. També dins del matrimoni segueixen la pauta de tenir força fills tot i que, en alguns casos i a partir de certa edat, ja s’utilitzen mètodes contraceptius, especialment quirúrgics (lligadura de trompes) i entre les dones. Tot plegat fa que els nens siguin la gran “producció” hondurenya. Arreu hi ha molts i molts nens i nenes.

Tots els fills son benvinguts però perviuen traces d’una major valoració dels fills que de les filles. Si el recent nascut és una nena es diu que “la mamá no se ganó la gallina” (donen gallina a les que acaben de parir com a reconstituent). Si no és un nen, sembla que la mare no hagi fet prou bé la feina. És evident la presència del masclisme –folklòric i real- en aquesta societat, tot i que es manifesta en graus molt diversos.

Ja es pot suposar que el pes de la criança de totes aquests fills recau sobretot en la mare i no diguem si es tracte d’una mare soltera o si, com en molts casos, no conviu amb el pare. Amb tot, per allò de la naturalitat amb que s’accepta, si més no en medis populars i rurals, la mare soltera no té cap mena de rebuig social. Si es jove conviu amb els seus pares que acullen el net com un fill més (sovint el net pot tenir poca diferencia d’edat amb els fills més petits).

Si la noia que ja es mare es casa, aportarà els seus fills a la nova família, igualment en els casos de separació i creació d’una nova parella. La dona manté com una certa “obligació” de donar fills a cada marit (o company més o menys estable) que tingui. Per tant, a la majoria de famílies amb pares adults conviuen fills que no comparteixen pare i mare, sinó un sol progenitor.

Potser més que crisi de la família, el que veiem en aquestes comunitats és una crisi del matrimoni i de la parella. Al cap davall, certes formes de familia n’hi ha, en constant evolució i recomposició, però n’hi ha. (CA)

Temeraris

Es condueix de manera poc civilitzada però, a més, hi ha conductes temeraries per part de tothom. Per fer la ruta várem passar per l'únic troç d'autovia que hi ha a Hondures. És de peatge, però no estan protegides les voreres i hi circulen ciclistes i persones a peu. Hem vist ciclistes o peatons atravessant la calçada de l'autovia, persones viatjant a sobre de la càrrega dels camions, pailes abarrotades de gent o amb gent penjant per la part de fora...

Malauradament, d'accidents també se'n veuen. El primer dia de la ruta, vàrem trobar gent i un cartró al mig d'una carretera que tapava escassament el cos d'un noi, segurament mort. Més endavant una bicicleta aixefada. Del que ja no hi havia senyal era del cotxe que, presumiblement, hauria comès l'atropellament. (CA)

DEAN

Segons la trajectoria que està segint -que no s'aparta de les previsions- no sembla que l'huracà Dean hagi d'afectar Hondures. A banda d'això, la parròquia és un lloc força segur amb contrucció d'obra. El que fa patir és la situació de les persones de les comunitats rurals que viuen en champas i en barraques sense cap consistència. També gent que viu en zones especialment innudables. Inssiteixo, per ara no hi ha perill, però el record d'altres huracans preocupa perquè acaben per deixar sense res, precisament, als més pobres (sense habitatge, sense collita de blat de moro...). És per ells que cal patir i és per ells que en Joserra s'interessava, amb evident preocupació, per conèixer la previsió de trajectoria. Esperem que no dongui ensurts. (CA)

La família hondurenya (1): la relació de parella

Parlar de crisi de la família com a institució social no és cap novetat. A Catalunya és força evident. També per aquí se’n parla, però no sé exactament en quin sentit ja que la realitat familiar dels hondurenys té alguns trets ben diferents al concepte europeu de família i, en alguns casos, no es tracte de realitats gaire noves, sinó que tenen una llarga tradició.

En primer lloc hi ha la qüestió de la promiscuïtat. Com a molts països de clima tropical, les relacions sexuals son molt precoces (a la primera adolescència, en molts casos) i, a més, la infidelitat està molt estesa. En el cas d’Hondures, el comportament promiscu després del matrimoni (o en el marc d’una parella estable) s’atribueix fonamentalment als homes. També la iniciativa en la relació, diuen, és dels homes.

Ara bé, tot plegat, agradi més o menys als propis hondurenys i hondurenyes (deu haver-hi opinions per a tot), és viscut amb molta normalitat. Per part de les dones, que destaquen com a tret negatiu dels homes aquesta conducta, es denota una gran resignació i cap lluita per canviar l’estat de les coses. A les dones no els hi plau la promiscuïtat dels seus companys o marits, però la veuen com a natural i inevitable. Com si els hondurenys fossin genèticament incapaços per a la fidelitat (no en tenen prou amb la seva dona). (CA)

Hem fet el cim: TIKAL

19-08.07. Sens dubte, la fita o moment culminant del nostre viatge per la ruta maia va ser Tikal, a Guatemala. Llàstima que era molt lluny i vam trigar més d’un dia a arribar-hi. Però valia la pena, i tant! Vam contractar un gran guia, Marcos, que fa més de 25 anys que treballa com a guarda del parc. Ens va ensenyat els monuments i també la flora i la fauna del gran Parc Nacional del Tikal. Vam veure una mena de mapatxes, un cocodril i dos tipus diferents de micos, a més d’una extraordinària varietat d’arbres.

El conjunt monumental de Tikal és extraordinari, superb, fantàstic. Hi ha molts temples i moltes piràmides. Vam pujar a una piràmide i a un temple. La visió des de la primera piràmide és excepcional. A més, el que més impressiona és saber que encara falta la majoria dels monuments per descobrir. La restauració va començar l’any 1956, de la mà de la Universitat de Pensylvania (USA). Des d’aleshores, s’ha fet una gran tasca de descoberta, conservació i restauració. Vam disfrutar de valent durant 4 hores. I al final, a la gran plaça, on hi ha una explanada, ens vam fer la foto del viatge, davant del Temple del Gran Jaguar, que il·lustra aquesta entrada. (MJ)

Primera etapa de la ruta maia: COPAN

19-08-07. Després de tot un dia de viatge i de dormir a Copán, l’endemà vam arribar a la primera etapa de la nostra ruta maia. Primer vam contractar un guia, amb una mica d’enrenou, que primer ens va portar a una zona anomenada Las Sepulturas, encara que de fet era una zona residencial. Posteriorment, vam anar al conjunt de les ruïnes de Copán, en una gran explanada. Allà va regnar el rei 18 Conejo, un personatge que va deixar una gran emprenta, cap al segle IX.

Vam veure la pedra del sacrifici, que era usada excepcionalment cada 25 o 30 anys, molt diferent a la pel·lícula Apocalypto. També ens va agradar molt el terreny del joc de la pilota (és la fotografia que podeu veure) i, sobretot, una mena de gran monument La Estela, gràcies a la qual es va poder desxifrar l’alfabet i la cultura maia. Resumint, Copán seria el conjunt maia on es pot apreciar més la part cultural del poble maia. (MJ)

La ruta dels maies

15-08-87. Ja tenim aquí l’excursió programada des dels primers dies d’agost! Demà, a les onze del matí, ens ve a buscar el bvsito que hem contractat, conduït pel Sr. Omar, que ens portarà a descobrir les ruïnes de Copán (Hondures) i de Tikal (Guatemala). Dos dels principals indrets de la Ruta dels Maies.

A tots ens fa molta il·lusió. El maestro s’ha comprat unes tennis i una petita motxilla per a l’excursió. Seran cinc dies en total. Demà dormirem a Copán, el divendres al matí visitarem amb un guia les ruïnes de Copán i sortirem en direcció a Guatemala. Creuarem la frontera i dormirem a l’interior d’aquest país. El dissabte al matí visitarem les ruïnes de Tikal (correspon a la fotografia que il·lustra l’entrada) i tornarem cap a Hondures. Diumenge dormirem a San Pedro de Sula, la segona ciutat d’Hondures. El dilluns al matí la visitarem i després de dinar tornarem a Jutiapa.

Us demanem, a la gran munió d’entusiastes seguidors d’aquest bloc, que tingueu paciència i no us desespereu si no trobeu aquests dies cap notícia nostra. Senzillament, estarem fent la ruta dels maies! (MJ)

"Les cròniques de Narnia"

15-08-07. Després d’esmorzar, hem carregat tots els estris necessaris per projectar una pel·lícula a la comunitat 23 DE OCTUBRE, on l’Arnau està fent la seva experiència personal: pantalla, generador elèctric perquè no hi ha llum, un ordinador portàtil i un projector. Com si fóssim cinematògrafs ambulants, el Carles, el Joserra i jo hem enfilat cofois el camí cap a la comunitat.

La pel·lícula és Les cròniques de Narnia, una pel·lícula fantàstica de Walt Disney, que va obtenir un premi com la pel·lícula de l’any que promovia més els valors humans. Després dels preparatius d’engegar el generador elèctric, intentar tapar com hem pogut els finestrals perquè no entri tanta llum, ha començat la projecció. Avui la primera meitat i la setmana que ve la segona. I tots ens hem posat a veure-la, amb un nivell d’atenció molt bo. La pel·lícula és bona, entretinguda i ben feta. M’he quedat amb les ganes de continuar. La setmana que ve veurem la segona meitat. (MJ)

Grimaldi Alfredo Figueroa Ayala en llibertat! (Ha estat un accident? –i 3)

L’escepticisme estava del tot justificat. Hi ha una tradició d’impunitat per aquesta mena de casos, especialment sent un directiu d’un organisme públic. No es cosa només d’Hondures, a l’estat espanyol tampoc hi ha una legislació prou eficaç (recordem el cas Farruquito).

El causant de l’accident, Grimaldi Alfredo Figueroa Ayala, tot i conduir borratxo, tot i provocar la mort a tres persones i ferides a altres tres, tot i allunyar-se del lloc dels fets negant l’auxili a les víctimes i fugir de la justícia, ha estat deixat en llibertat per decisió del jutge.

No hi ha cap esperança que s’endegui una causa seriosa contra ell. Per això, avui dilluns, hem rebut a la parròquia un escrit d’uns amics de les víctimes on relaten els fets i les conseqüències amb tot detall i obren una colla d’interrogants. El primer dels interrogants, està en la capçalera del text i resumeix tots els altres: “Es farà justícia o prevaldran els assassinats impunes?”

Les tres pàgines, rebudes amb el prec de divulgar-les, es clouen amb aquestes paraules: “Claman al pueblo de Honduras e internacional pera que se unan y exijan que se aplique la ley”. (CA)

La festivitat de “Nuestra Señora del Tránsito”

14-08-07. Per fi, després de molts preparatius, ahir va arribar la celebració de la Mare de Déu d’agost, anomenada aquí Nuestra Señora del Tránsito. De fet, amb precisió hauríem de dir que vam celebrar la “vetlla” perquè pròpiament la festa es va celebrar la nit anterior. Es veu que el costum de celebrar la vetlla s’ha escampat per tot arreu.

El Joserra, com sempre, amunt i avall, no para mai. Ho vol controlar tot perquè absolutament cada detall funcioni a la perfecció, en especial la megafonia, els amplificadors, els aparells electrònics. És el rei! Ens tenia preocupats perquè es cansava molt i aquest matí ens ha fet cas i ha anat al metge. Té anèmia i una infecció. Amb els medicaments i un complex vitamínic que l’han injectat es troba millor.

A dos quarts de set ha començat la processó. El Joserra conduïa el jeep del davant, que portava el parlante (altaveu), jo al seu costat aguantant el portàtil i posant cançons. El Carles al darrera donant-li el micròfon a cada parada. Al darrera nostra l’altre jeep, conduït pel Víctor, on anava la Verge en una mena de carrossa amb flors. La processó ha durat dues hores i a cada mena d’”estació” o parada s’anava afegint gent, les diferents comunitats per barris. Cada comunitat cantava una cançó o llegia un escrit i quan la processó tornava a caminar s’hi incorporaven; cada cop la processó s’ampliava amb més gent. Al final he calculat que érem més de mil persones, en un clima de respecte i de recolliment. Mentre caminaven es cantaven cançons religioses conegudes per tothom. Feia goig! Mentre la fèiem, vaig recordar la meva participació en unes processons, els anys 60, a la Torrassa. El germà Vicente, responsable de l’Escolania del col·legi aleshores Santiago Apóstol, ens portava a uns quants escolans dins d’una furgoneta pels carrers de la Torrassa, cantant cançons religioses, perquè eren els anys en què es feien les famoses processons de Setmana Santa de la Torrassa. Tot això passava fa uns 38 anys!

Quan va acabar la processó, cap a dos quarts de nou del vespre, tots cap a missa, a la Parròquia. La celebració va ser intensa i amb molta participació. L’església plena de gom a gom, centenars de persones, moltes a l’altar i altres dretes i fora. Al final de la missa, va començar una mena de vetllada o animació, amb actuacions musicals. N’hi va haver dues de molt bones, uns balls folklòrics hondurenys i sobretot els joves de SAMBO CREEK, una comunitat garífuna. Uns 30 nois i nies negres van fer uns balls molt assajats i aconseguits. Després de les actuacions, una vetlla de pregària duta a terme per un grup de pregària fins a les dotze en punt de la nit. En total prop de sis hores de celebració. Encara a la nit algunes persones es van afegir a la festa, en sentit més aviat pagà, amb petards, música i cançons. Algú de nosaltres, a qui va despertar el soroll, ha dit a l’hora d’esmorzar que a la matinada va poder sentir algun crit de Viva la Virgen del Tránsito. (MJ)

Portada a la “La Prensa” i comitiva funebre (Ha estat un accident? – 2)

Diumenge el tema del mortal accident ocupava la portada del diari La Prensa, amb una esfereïdora fotografia del cotxe en el que viatjaven la família Lòpez Guerra. La forma del vehicle era irreconeixible. Només es veia una pila de ferralla informe.

El diari ja apuntava indicacions respecte el que havia passat, que coincidien amb la informació que començava a corre de boca en boca. Un jeep, conduït per algú totalment bolo (borratxo), va intentar avançar sense cap precaució el cotxe de la família Lopez-Guerra, en adonar-se que en sentit contrari s’apropava un camió de carga i, sense reflexos per l’efecte de l’alcohol, va intentar retornar al seu carril colpejant molt fortament la part del darrera del cotxe familiar i fent-li perdre el control, sobre la pisat mullada, fins que va anar a impactar contra el camió. El xofer del camió i l’ajudant que l’acompanyava també van patir danys.

El causant de l’accident, tot i que va fugir en el moments dels fets, s’ha identificat. És el cap de comunicacions de l’ENEE (empresa de electricitat hondurenya) regional de La Ceiba. Hi ha testimonis que va passar la tarda embriagant-se a Jutiapa i també de la seva conducció temerària. La policia l’ha fet declarar, però no se sap res més.

Mentre s’assajaven els cants de la missa del dia de les comunitats al pati dels mangos de la parròquia, pel carrer de davant va passar la comitiva fúnebre. Tres jeeps descoberts encapçalaven la marxa portant els tres taüts. Anaven acompanyats per força gent que avançava per les aceres. Molts cotxes seguien la comitiva.

L’assaig de cants es va interrompre en senyal de dol i es va acompanyar el pas de la comitiva per davant del pati amb una música que convidava la recolliment.

Sembla ser que, tot i la importància del cop, la família ha reaccionat amb molta serenitat acceptant la situació. Però en els comentaris de la gent apareixen els interrogants escèptics sobre si la justícia actuarà contra el causant de l’accident. (CA)

81 Anys de Fidel

Avui s'escau l'anivesari de Fidel Castro. Tele Sur (Chávez), com no podria ser d'altra manera, fa un gran deplegament amb progrmaes especials. No ens quedem pas a seguir-los. Marededéu senyor! (CA)

La comunitat colpida (Ha estat un accident? - I)

Dissabte al matí –el dia del mercadito verde- van començar a circular notícies sobre tres morts en xocar un cotxe i una camió a prop de Jutiapa, la nit passada. La identitat dels morts no coincidia en totes les versions, però sempre es tractava de membres de la família Guerra. La preocupació es notava en totes les cares ja que el Sr. Guerra treballava a SERSO, la ONG promoguda per la parròquia de Jutiapa.

Aquell mateix matí, viatjant cap a la Ceiba per comprar coses per la diada de les comunitats que celebràvem l’endemà, varem poden veure el camió implicat, amb senyals d’un fortíssim impacte frontal, encara al vell mig de la carretera, ocupant plenament un dels sentits de la marxa i constituint un perill evident. De retorn de la Ceiba, un parell d’hores més tard, el camió restava en la mateixa posició i sense cap senyal o indicatiu per als cotxes que venien i trobaven el seu carril impedit.

Al llarg del dia algun sacerdot i altres membres de la comunitat es van acostar a casa dels Guerra i es van anar aclarint més coses. D’una banda s’aclareix qui eren els ocupants del vehicle i el seu estat. Tres morts, que resulten ser la filla i el gendre del Sr. Guerra i el fill petit d’aquests, de 5 anys (net del Sr. Guerra). Sobreviu, però està hospitalitzada, l’altra filla (neta del Sr. Guerra) de 13 anys.

El motiu del viatge era celebrar l’aniversari de la nena ara hospitalitzada. Els seus pares estaven separats però, amb motiu de la festa, es va reunir tots a casa els avis a Jutiapa. A la nit, els pares i els dos fills, van retornar a la Ceiba on vivien i, pocs quilòmetres després de sortir de Jutiapa, a l’alçada d'Agua Dulce, a les 10 de la nit i plovent, es van veure embolicats en l’incident on tres d’ells van perdre la vida.

Tot i la presència de la pluja, tractant-se d’una recta el lloc de l’impacta, tothom sospitava la presència de l’alcohol, malauradament molt freqüent entre els homes hondurenys els caps de setmana. Però el gendre del Sr. Guerra, conductor del cotxe no havia begut. (CA)

L’Arnau comença la seva experiència

13-08-07. Després de carregar un matalàs, aigua potable, la seva mosquitera, una mica de roba i de menjar, el Joserra ha engegat el carro i hem posat rumb a la comunitat “23 DE OCTUBRE”. En aquesta comunitat rural, a poc més de quatre quilòmetres de Jutiapa, l’Arnau concretarà la seva experiència personal. Aquí viurà fins al dimecres aquesta setmana i quatre dies més dividits en dues setmanes.

Quan hem arribat ja l’esperava tothom. Hem anat a la casa que l’acull i hem muntat la mosquitera. Semblava que seria més complicat, però ha estat realment molt fàcil instal·lar-la! Després hem anat a l’escola, que és al costat, on hi ha una única aula per a 32 nens. Es tracta d’una escola unitària, amb sis nivells. El Joserra ha fet les presentacions, tant per a la mestra com per als nens que encuriosits ens envoltaven. També hi haurà algun espai per ajudar en les tasques del camp. Dimecres tornarem, amb un generador i un projector, per tal que els nens puguin veure una pel·lícula. Comença l’autèntica experiència per a l’Arnau, diferent a una pel·lícula, que et pot agradar més o menys, et pot impactar més o menys, però continues assegut al sofà. A la comunitat “23 de Octubre” no hi ha sofàs. (MJ)

Dia de les comunitats

12-08-07. Avui se celebra el Dia de les Comunitats, una trobada de totes les comunitats cristianes del municipi de Jutiapa. L’element central d’aquesta celebració, una de les més importants de l’any, és l’eucaristia. Per a aquesta ocasió, col·laboradors i voluntaris de la Parròquia han preparat un altar a dalt d’una tarima amb una reproducció de les torres de la Parròquia, flors, una pancarta al·lusiva, espelmes. El resultat final només es pot qualificar de magnífic: l’altar és una obra d’una estètica perfecte i d’un nivell d’acabats molt bo. L’altar s’ha col·locat al pati dels mangos i en aquest espai s’han posat les cadires i els bancs de l’església. En total hi havia lloc per a mil persones. Aquesta era la xifra de persones que hi podien assistir, tot i que al final no han estat tantes, suposadament perquè la nit anterior va ploure molt i algunes comunitats poden haver tingut problemes de transport. I per a aquesta quantitat tan gran de persones Meches i un equip de voluntàries havien preparat el dinar comunitari.

Doncs bé, quan la missa ja anava pel moment del sermó, de cop s’ha posat a ploure. Inicialment tothom ha intentat aguantar al lloc, però la pluja ha anat en augment, fins que el Joserra ha demanat que tothom anés cap a l’església, que allà continuaria la missa. El pobre Joserra no ha pogut ni llegir els quatre fulls que s’ha preparat al llarg de tota la setmana! A més, hi havia una dificultat afegida: aquest diumenge no hi havia llum al casc de Jutiapa per reparacions de la línia. Tot s’ha fet funcionar amb generadors elèctrics –potser als lectors d’aquest bloc que viuen a Barcelona el tema dels generadors els sona...-, amb la qual cosa s’havia de fer arribar un cable fins a dins de l’església.

Finalment, l’eucaristia ha pogut continuar a dins del temple. Ningú s’ha queixat i tothom s’ha adaptat, amb bona cara i bon humor, a la nova situació. Realment admirable, sobretot l’actitud dels tres sacerdots! I després, el dinar també s’ha desenvolupat amb ordre i bon ambient, sota els porxos que donen accés als espais comunitaris de la Parròquia. (MJ)

La parròquia dels mangos

Crec que va ser Joan XXIII qui va definir la parròquia com una font d’aigua fresca en mig d’una plaça sempre rajant per a qui tingués set i s’hi volgués acostar.

La parròquia de la “Virgen del Tránsito” té al costat del temple una pati amb tres mangos monumentals. Durant tres mesos aquests arbres fruiten de manera molt abundant i és estrany el moment que passant-hi per sota no sents caure a terra algun fruit del mango ja madur. De fet tothom qui passa per allà acaba agafant-ne. Nosaltres en mengem força. Algú hi passa a primera hora del matí i en recull per vendre’ls. Els mangos son el nou manà que “cau del cel” i aprofita a tothom qui s’hi acosta. Tant si entre al temple o només va per la fruita.

Per cert, això de “Virgen del Tránsito” no té a veure amb “el trànsit” de l’Espartac Peran, sinó que és refereix al “trànsit” de la Verge, això és l’Assumpció. Per això la festa major de la parròquia serà, ben aviat, el 15 d’agost. (CA)

Digna Esperanza ja té 19 anys (i II)

11-08-07. La missa a la comunitat de Berlín va ser molt viscuda, plena de sentit. El cant de l’ofertori “Saber que vendràs, saber que estarás partiendo a los pobres tu pan” va tenir per a mi un significat ben especial, mentre acaronava a la meva falda un nen de cinc anys amb síndrome de Down. A l’acabar, una noia molt guapa de 20 anys, que acabava de tenir un nen, em va confirmar que sí, que coneixia Digna Esperanza i que era la seva cosina.

I al sortir de l’Església, de sobte me la vaig trobar de cara, m’estava esperant. Una noia alta, tímida, ben plantada i molt arreglada era ella, era Digna Esperanza. Vam estar parlant, li vaig fer unes fotos i poc després va venir el seu pare, Luis, qui em recordava perfectament. Jo també el recordava. Vam parlar dels fills, ell em va preguntar per Meritxell, si encara estudiava piano. Els vaig fer una foto a tots dos i vam marxar cap al carro. Mentre, la noia em va explicar que ara acabaria els estudis de Primària. Els vaig prometre que els enviaria les fotos de la nostra trobada i també una còpia de la foto que tinc a casa de quan la vaig conèixer, l’any 1998.

La seva família viu en una casa de bloque, és a dir de formigó. Però després el Manolo m’explicaria que tenien problemes amb el sostre, i que el pare havia demanat ajut per posar-hi zenc. Ens van acompanyar amb el jeep un tros, fins a casa seva. Allà ens vam acomiadar amb la mà, mentre la meva imaginació volava –nou anys abans- i rememorava el record d’una nena descalça que em mirava fix, somrient. (MJ)

"Mercadito verde"

Aquest matí hi ha hagut “gran moguda” a la Parròquia. Al pati dels mangos s’ha celebrat el Mercadito Verde, la trobada anual que fan les comunitats de Jutiapa per exposar els seus productes i les seves activitats i per compartir un dia de germanor. La trobada està organitzada conjuntament per SERSO i la Parròquia, i forma part de les celebracions de la Virgen del Tránsito. La trobada ha començat a dos quarts del matí –aquí la puntualitat sempre és relativa- i ha finalitzat cap a la una del migdia, amb un dinar popular, preparat pels diferents grups. Cadascú ha posat el seu estand al pati –ODCA, Siloé, habitatges, cursillistes...-, han exposat els seus productes i hi ha hagut una animació constant de música i missatges i parlaments. Vaja, molt semblant, per entendre’ns, a la nostra popular Festa de la Diversitat. Dues fotografies diuen més que mil paraules. (MJ)

Tele Sur – Tele Chávez

El president de Veneçuela, Hugo Chávez, ha recuperat (per convicció o per conveniència) el discurs de l’ideal de la unitat llatinoamericana. Això, a la gent conscienciada d’aquestes terres, els sona bé. Als que tenim la visió d’un personatge més aviat demagog ens sobta aquesta valoració. Veurem què van dient els fets.

En aquesta línia, Chávez ha creat un canal de notícies per televisió a l’estil de la CNN, però des d’una òptica llatinoamericana. És diu Tele Sur i no l'hem de confondre amb el Canal Sur d’Andalusia, tot i que el president es diu de manera semblant: Chaves, de nom José. L’hem pogut seguir algun dia i, evidentment, és un canal tendenciós. Potser com tots... (CA)

Tot buscant Digna Esperanza (I)

10-8-07. Fa nou anys, tres setmanes després de l’huracà Mitch que va devastar la regió, en especial Hondures, vaig venir amb una petita delegació d’Akwaba i de SERSO per intentar veure com podíem ajudar la gent d’aquí. El darrer dia de la nostra curta estada vam aprovar l’acta fundacional de SERSO-Hondures.

Durant els deu dies que vam romandre al país, vam visitar diverses comunitats. En una d’elles, Berlín, una de les més pobres amb diferència, de sobte em va cridar l’atenció una nena que em mirava atentament, descalça, en una petita explanada on estaven reconstruint la seva casa. Vaig parlar amb la nena i amb el pare i vaig descobrir que tenia l’edat de la meva filla Meritxell: 9 anys. Així mateix, em va impressionar el nom de la nena: Digna Esperanza. Quan vaig tornar a casa, vaig escriure un llarg reportatge per al diari Avui titulat, precisament, Digna Esperanza. Després vaig revelar les fotografia i una on es veia molt bé la nena la vaig ampliar i va representar durant molt de temps un símbol del meu primer viatge a Hondures l’any 1998. Evidentment, vaig explicar l’encontre a la meva família, sobretot a la Meritxell.

Ahir, quan el Manolo va preguntar mentre sopàvem si algú de nosaltres l’acompanyaria l’endemà a la comunitat de Berlín, on havia de celebrar l’eucaristia, els vaig explicar la petita història de Digna Esperanza. I vaig decidir que l’acompanyaria, encara que el dia d’avui era força apretat. Volia intentar retrobar-me amb aquella nena de 1998, avui ja tot una jove de 19 anys.

Vam començar el llarg camí cap a Berlín a dos quarts de dues. Portàvem uns dotze o catorze habitants de Berlín. A algú li semblava que podia recordar lleugerament el nom d’aquesta persona, però no n’estava segur. Coneixia una Digna, sí, però la segona part del nom era una altra. Les probabilitats de trobar-la eren, certament, més aviat escasses. Podia haver marxat del poble o alguna altra possibilitat. Durant el camí m’he anat mentalitzant que potser era buscar una agulla en un paller. (MJ)

SILOÉ: medecina amb plantes i altres mètodes

10-8-07. Una experiència prou singular ens ha ocupat aquest matí. Siloé és un centre dedicat al tractament i a la capacitació en medecina natural. També conrea plantes medicinals i elabora medecines a partir d’elles i altres derivats.

El va fundar Rita, una monja mexicana, experta en medecina natural que s’havia format a Mèxic, un país amb una mil·lenària i riquíssima tradició en aquest camp de la medecina natural i alternativa.

El diagnòstic és per una tècnica de bioenergia i els tractament es basen en dietes, dejunis, massatges, infusions d’herbes o nèctars naturals elaborats en el centre i “orinoteràpia”. Sí, aquesta darrera tècnica és basa en el que tots penseu. No vaig entendre si calia prendre-la en dejú, o és que l’orina tenia que ser obtinguda en dejú o potser totes dues coses. De fet no tinc intenció de practicar aquesta teràpia de seguida. Asseguren grans èxits curatius. La germana Rita ens deia que havien curat fins i tot càncers de mamà i diabetis.

A banda dels límits de la seva eficàcia terapèutica, aquest centre ha promogut una iniciativa molt interessant per a les comunitats de Jutiapa, allunyades geogràficament i econòmica de qualsevol centre de medecina convencional. La iniciativa és la capacitació de “Guardians de Salut”, que són membres de cada comunitat que es formen amb coneixements bàsics de salut i de medicina natural i disposen a la comunitat d’una farmaciola amb productes produïts en aquest centre. La seva acció és voluntària i les plantes o altres remeis que proporcionen es venen a preu de cost. Els Guardians de Salut fan trobades periòdiques en el centre i aprofiten per col·laborar amb la producció del preparats. Avui hem coincidit amb una d’aquestes jornades i hem col·laborat a envasar i etiquetar un “extracte vital”, fer capsules amb herbes mòltes i tancar i etiquetar bosses amb un pols medicinal. (CA)

Els darrers moments d’Abraham

Ahir a la tarda, enmig d’una pluja molt forta, vam anar a la inauguració de 12 noves cases a la comunitat d’El Way, al lloc on justament vivia Abraham. Una de les persones assistents era el veí que vam veure el dia que vam anar a visitar el malalt i que ens va comprometre a posar l’hamaca, a l’ombra d’un mango, l’endemà. M’hi vaig acostar per preguntar-li si sabia alguna cosa dels darrers moments d’Abraham, de la seva mort.

Immediatament em va contestar, mirant-me fixament, “Murió a la media hora de ponerlo”. Li vaig demanar que m’ho repetís amb calma, perquè no entenia el que em deia exactament. Aleshores, em va explicar a poc a poc com havia anat tot. Va arribar de treballar el dimecres a les 4 de la tarda i Abraham l’estava esperant. Tot el matí se l’havia passat gemegant i cridant de dolor. Quan va ser a la casa aquest veí, Abraham li va demanar: “Ponme en la hamaca, que quiero morir en paz”. Li van posar a les quatre de la tarda. I mitja hora més tard va morir. (MJ)

La passió d’educar amb la cançó (Catalunya-Hondures)

L’ACCAT (Associació Conèixer Catalunya) va endegar el curs passat una campanya per incentivar que a les escoles catalanes es cantés a la secundaria. El treball d’aquesta iniciativa recau principalment en la Montserrat Figuera, una mestra de música recentment jubilada.

Des de l’escola cristiana varem donar suport a la iniciativa convocant unes trobades de professors. Tornat d’una d’aquestes trobades, en el tren de Girona a Barcelona, en la conversa entre la Montserrat i jo va sortir que aquest estiu viatjaria a Hondures. La Montserrat va obrir més els ulls i va dir: Hondures?!

Des de fa molts anys, la Montserrat passa els juliols a Hondures col·laborant de manera intensa, precisament en la campanya infantil de l’església hondurenya.

Diverses circumstàncies han portat la Montserrat a trametre la mateixa passió per la música, per la cançó i per l’educació, a Catalunya i a aquest país centreamericà. (CA)

San Ramon

09-08-07. Aquest matí ens hem llevat molt d’hora, a tres quarts de sis, perquè havíem d’anar a la comunitat de SAN RAMON, que està força lluny, a la muntanya. Ens havia de portat el Víctor, raó per la qual ell també s’ha llevat a la mateixa hora i ha hagut de conduir dues hores. Com que tenia una reunió a La Ceiba ens ha deixat i hem hagut de tornar a peu fins a la carretera. Per fi hem conegut la famosa Teresa, la promotora de gènere de SERSO, una noia magnífica de 24 anys, que porta més de cinc anys anant amunt i avall per totes les comunitats, amb una empenta i una il·lusió realment admirables. Pel camí, a peu de la carretera, hem recollit un altre responsable de SERSO, Victorino, que és promotor d’habitatge.

La pista fins a Sant Ramon era infernal. Però això sí, el paisatge extraordinari, en plena muntanya. Era tan maco que fins i tot el Carles m’ha demanat quan baixàvem que m’aturés a fer una fotografia de les muntanyes que veiem... L’activitat principal del dia era doble: la campanya infantil –ja és la tercera vegada que hi assistim- i un taller de desenvolupament comunitari, centrat en el tema del gènere. Els dos els dirigia Teresa. Primer ens han “donat el llum”, és a dir el responsable de la comunitat ha obert la clau d’un generador d’aigua que produeix electricitat a la nit, però que aquest cop s’ha posat en marxa pel matí perquè es pogués escoltar el radio-cassette.

El taller de desenvolupament comunitari és obligatori per a les famílies que estan dins del projecte de les cases, o sigui per als qui SERSO els està construint una casa. Una dona d’una de les cases en construcció es feia la “despistada” i Victorino li ha recordat que si faltaven a dos tallers, el projecte s’aturava. Al final, també ha vingut. Realment, el taller valia la pena. Teresa ha exposat en primer lloc la diferència entre “gènere” i “sexe” i tot seguit ens hem dividit en cinc grups de treball. Carles i jo ens hem posat en dos grups, la qual cosa personalment m’ha encantat. L’ambient i l’aportació de les quatre persones –dos homes i dues dones- han estat força satisfactoris. A continuació, posada en comú.

Els portaveus ho han fet amb gràcia i bon nivell. Potser el millor de tot ha estat la confessió d’un portaveu home que ha reconegut que “En todos los años de matrimonio no he llegado a sentir tantas cosas sobre el tema como hoy en el grupo”. I és que en la columna que definia l’actitud i el comportament dels homes ha sortit de tot: masclisme, esclavitzen les dones, no deixen sortir les dones de casa, viciosos (cartes, tabac, alcohol), mujeriegos, borratxos, violents, peleones. Déu n’hi do! Les paraules finals, com a cloenda de Rosa, molt encertades: “Des de SERSO pretenem que la societat canviï i que hi hagi més igualtat entre els homes i les dones, que desaparegui el masclisme”. Finalment, les dones han portat en galledes i olles el menjar comunitari, al qual també se’ns ha convidat a nosaltres.

Quan hem acabat, la baixada d’una hora a peu i una mica de corredisses finals per agafar l’autobús que tot just acabava d’arribar. L’hem pogut agafar i hem patit, un cop a dins, el volum de la música que sonava a tota pastilla. Les lletres de les cançons són fins i tot més atrevides a casa nostra. En la intimitat ja us explicarem –només als majors d’edat- quina era una de les tonades que es repetia en una de les cançons. (MJ)

Abraham s’ha mort

09-08-07. Ahir al capvespre quan passàvem per davant de la parròquia per anar a sopar se’ns va acostar una dona per saludar-nos. Ens havia reconegut de la missa del dissabte i, a més, havia escoltat la nostra entrevista a Ràdio Viator. Però immediatament ens va donar una notícia trista: Abraham, l’home a qui havíem facilitat el dia anterior una hamaca i uns medicaments, acabava de morir aquella mateixa tarda. Ens vam quedar glaçats, sense articular gairebé cap paraula . Només, en veu baixa, vam dir: “Com a mínim ja no patirà més”. Instantàniament vaig pensar que l’hamaca havia estat realment la seva última voluntat. (MJ)

Ràdio Viator

08-08-07. Avui ha estat un dia més aviat tranquil, ens hem dedicat a descansar, llegir el llibre “de lectura obligatòria” que hem de treballar durant aquest mes d’agost, contestar el correu electrònic, etc. I preparar-nos per a l’entrevista...

A les cinc de la tarda, ben puntuals, teníem una cita amb el locutor i director del programa Entre amigos de Ràdio Viator-La Voz de las Comunidades: José Ramón Zudaire. El programa d’avui tenia com a convidats especials tres catalans que els nostres lectors ja coneixen: Carles Armengol, Arnau Joan i Marcel Joan. Durant prop de tres quarts d’hora, Joserra ens ha estat preguntant per les raons per les quals hem vingut a Jutiapa, les nostres principals experiències d’aquests dies, si havíem estat abans aquí i com ens comuniquem amb les nostres famílies. Val a dir que el to general ha estat molt positiu i amical, ben allunyat de l’agressivitat d’altres locutors, com l’ínclit Jiménez Losantos.

Quan hem acabat l’entrevista, hem felicitat de tot cor el director i locutor del programa. Realment ho fa molt molt bé, té ofici. Sembla que ho hagi fet tota la vida, fent servir la taula de so, intercalant cançons. Vaja, un deu per al locutor-periodista José Ramón Zudaire. (MJ)