Moltes gràcies i a reveure

Potser em resistia a mi mateix abans de pronunciar també l’adéu a Jutiapa. Ara ho faig, escrivint al blog per primer cop des de Barcelona (les meves anotacions posteriors al dia 23 les havia deixat escrites allà).

El meu retorn va tenir el pròleg del primer dels 4 avions que calia agafar per arribar a Barcelona. Bé, més que d’avió, cal parlar de l’avioneta del trajecte Ceiba – San Pedro Sula. Com que volava baix, va ser un recorregut molt agradable, guaitant perfectament la terra hondurenya, distingint la diversitat de les textures de verd que els diferents conreus dibuixaven (la palma africana, el banano, el blat de moro), els rius i quebrades d’un marró terrenc, les construccions pobres o més consolidades que solcaven el paisatge... Un bon comiat! (espero que en Marcel i l'Arnau també l'hagin gaudit). Després, més de 20 hores d’asèpstiques sales d’espera d’aeroports i avions convencionals, fins arribar divendres passat a primera hora de la tarda a Barcelona.

Tornar aquest dilluns a la feina, amb un ritme fort per tenir a punt tot el que ja tenim programat per endegar el curs, ha esta un cert xoc. Ara després d'uns dies ja estic més aclimatat. Lluny queda el ritme hondureny i l’ànima garífuna (no sé si us heu fixat bé en la foto de l’autobús alma garífuna, però a sobre del volant es veuen els peus del conductor que deu fer la becaina –sort que el bus estava aturat-; les fotos es poden ampliar clicant a sobre).

Abans de passar més dies, he de donar les gràcies:

Al Marcel i l'Arnau, magnífics companys de viatge. Sense l'ímpetu organitzador i engrescador del Marcel –que a vegades em pot arribar a superar-, jo segur que no hauria fet aquest viatge. Odio el turisme. El que m’hauria perdut! Moltes gràcies Marcel!

Al Joserra. Ell és el nexe amb Hondures. Sense ell, d’Hondures no sabria sinó que el Ministre Trillo un dia va ficar la pota fent un crit de “¡Viva Honduras!” davant una tropa formada... que era d’”El Salvador”, país que està al costat però que no és pas el mateix.

Al Joserra, encara, i a tota la comunitat dels clergues de Sant Viator de Jutiapa (Víctor, Manolo i Ignacio). Ells ens han obert les portes de la parròquia, de la seva comunitat i del treball que fan, amb total generositat i atenció. Sabent que res aportàvem nosaltres, més enllà de la companyia i l’afecta, i potser fent nosa en algun moment. En Joserra, tot i la feinada de la parròquia i no trobant-se amb plena salut, ha tingut la paciència de també recomanar-nos una lectura i comentar-la.

A la meva dona i als meus fills, que no han posat mala cara a la meva “escapada” i que, al contrari, han mostrat afecta i simpatia per l’experiència que he pogut viure allà.

A tota al gent de Jutiapa, per acollir amb tanta normalitat, atenció i simpatia uns bitxos estranys com érem nosaltres tant pàl·lids i passejant en calça curta per aquelles terres.

Gràcies a tot ells he gaudit d’una experiència humana excel·lent, he conegut altres maneres de veure i de viure la vida, he pogut veure un altre rostre d’església, lluny de l’encarcarament de casa nostre, i he pogut conèixer com la tasca pastoral i la tasca social poden avançar harmònicament amb l'excel·lent treball d'una parròquia catòlica i d’una entitat civil, promoguda per aquesta, com és SERSO-Hondures. Alguna cosa de tot plegat hem intentat transmetre en aquest blog.

Gràcies, finalment, als lectors d’aquest blog. No sé si a vosaltres us ha servit de gaire. Crec que a nosaltres, si més no, ens ha ajudat a no agreujar la sensació de ser inútils espectadors davant la necessitat humana i, més, al costat de gent com els clergues, tant lliurada a la seva tasca (i amb un ritme i intensitat de treball encara més europeus que no pas caribenys).

Disculpeu l’extensió de l’anotació (jo que sempre deia al Marcel que tenim que fer textos breus!), però com pot ser la meva darrera aportació, no m'ho tingueu en compte.

De tot cor, moltes gràcies a tots! (CA)

Adéu, Jutiapa

29-08-07. Avui és un dia de comiats, preparatius, deixar-ho tot endreçat i fer la maleta. El comiat ha començat a primera hora del matí, a la comunitat 23 DE OCTUBRE, on l’Arnau ha dut a terme la seva experiència. Més tard, a les set, hi haurà la celebració de l’eucaristia a la Parròquia i finalment el sopar de comiat, amb una ampolla de xampany inclòs.

És el moment de fer un balanç, encara provisional, de la nostra estada un mes en aquestes terres del nord d’Hondures. El balanç definitiu trigarà encara un temps, a mesura que anirem rememorant i valorant amb calma tot el que hem viscut durant la nostra estada. Tanmateix, sí que podem avançar algunes impressions i sensacions prou fondes. Vam aprofitar les nostres vacances d’estiu per viatjar fins aquí i retrobar-nos amb el Joserra, el nostre gran Mestre amb majúscules, i amb els altres missioners dels Clergues de Sant Viator, vells amics també. De la mà d’ells i de totes les persones de SERSO i de les diferents comunitats que ens han acollit meravellosament, hem pogut viure un munt d’experiències. Compartir-ho amb tots vosaltres, lectors i seguidors d’aquest bloc, va ser una genial intuïció del Carles que es va poder materialitzar l’endemà de la nostra arribada. Ben segur que també per a tots vosaltres els noms i les persones ja us resulten una mica familiars.

Marxem de Jutiapa deixant-hi el nostre cor. Hem gaudit de moltes sensacions, converses, celebracions i mirades. Hem après també moltes coses, com ara que la felicitat no depèn exclusivament del benestar material. Aquí la gent és feliç, encara que no tinguin pràcticament res. Però encara són més feliços i se’ls veu més contents al Joserra, al Víctor, al Manolo i a l’Ignacio. Ells fan el possible per escampar la felicitat arreu, animats per les seves profundes motivacions cristianes. (MJ)

Arnau té molts més amics

29-08-07. L’Arnau va finalitzar ahir la seva experiència a la comunitat 23 DE OCTUBRE. En total, ha viscut en aquesta comunitat set dies, repartits en tres setmanes. Ahir el vam anar a buscar i a recollir les seves pertinences –matalàs, mosquitera i roba- ja de nit. Quan pujava al jeep, els nens que encara eren al costat de l’escola se li van acostar, amb molt d’afecte. Ens van acomiadar fins al dia següent, perquè la mestra volia preparar-li un pastís de comiat per l’Arnau. I avui hem anat tota la delegació catalana cap a la comunitat, a acomiadar-nos, fer fotografies i...a menjar el pastís! Sens dubte, l’Arnau té ara molts més amics. Molts d’ells són petits i vien a la comunitat 23 de Octubre, al municipi de Jutiapa. La darrera frase que li han dit és prou significativa: “Arnau, te esperamos pronto” (MJ).

200 cases, 2.000 letrines...

29-08-07. Al llarg d’aquest mes, hem pogut copsar l’abast de l’activitat que impulsa SERSO en molts àmbits: agricultura, botigues camperoles, habitatge, igualtat home-dona, medi ambient, ramaderia, pesca i d’altres. Per tot arreu només hem sentit lloances de la tasca rigorosa, ben planificada i executada que duu a terme SERSO, on els missioners i tots els qui hi treballen s’hi aboquen amb entusiasme i generositat, dirigits eficaçment per Víctor Cámara.

Algunes dades per fer-nos adonar de la importància i especialment del benefici que significa per a moltes famílies d’Hondures la feina de SERSO: 200 cases i 2.000 letrines (amb wàter i dutxa en dues peces) construïts; 110 manzanas (menys d’una hectàrea) de blat de moro, 60 d’arròs, 35 de frijol, 20 de plàtan i 20 de iuca conreades; conreu de pinya, síndria, cacau; cria i engreix de peixos, pollastres i porc; ajut a mares solteres; una xarxa de botigues camperoles en què els productes són més barats a cada comunitat; tallers d’informàtica, gènere, medi ambient i aspectes jurídico-legals. I la coordinació de totes les organitzacions de cada comunitat –unes 86 en total- mitjançant l’Organització de Comunitats del Desenvolupament del Municipi de Jutiapa.

Alguns beneïts potser encara qualificaran de “paternalista” la tasca dels missioners. Per part nostra, hem quedat senzillament impressionats i fascinats per l’empenta d’aquests missioners que es deixen la pell, dia a dia, hora a hora, a Hondures. I tot, des d’una mentalitat oberta compromesa amb la justícia social i radicalment humanitzadora, com diria el teòleg José María Castillo. Potser una bona definició de tot el que ha fet possible SERSO la va formular ahir José Domingo al taller d’Organització Comunitària: “SERSO no regala, ajuda i facilita”. (MJ)

La importància de l’organització comunitària

28-08-07. Aquest matí he pogut assistir a un dels millors tallers en què he participat fins ara. El donava José Domingo, un home amb “moltes taules”, entre altres coses perquè ha exercit de mestre durant molts anys. El taller era sobre Organització i Desenvolupament comunitaris, a la comunitat NI DUERMES-2. (Realment, els noms de les comunitats, com ja hem comentat altres vegades són ben pintorescos).

Primer, el mestre Domingo ha començat per aprofundir en el significat de les paraules “organització” i “comunitària”. A partir d’aquí, ha introduït amb molt bona pedagogia diferents conceptes. El primer, la importància d’analitzar acuradament les funcions de cada organització i de la comunitat. Aquí, per exemple, hi ha grups o organitzacions diversos: Botiga de consum, el Patronat, els Pares de Família, la Junta d’Aigua, les Esglésies i el Grup de Dones. Els càrrecs han de complir una funció clara, amb transparència, però l’assemblea és el que compta en darrera instància. El segon, la necessitat que les diferents organitzacions es coordinin bé. I el tercer aconseguir més unió, tot formant un equip, per tal que la comunitat funcioni encara millor. Domingo ha insistit reiteradament que per assolir aquests objectius només cal una cosa: voluntat.

D’aquesta manera, amb una bona organització, la comunitat podrà gaudir de més nous projectes, amb l’ajut de SERSO o d’altres institucions. Aquests són els principals reptes de cara al futur per a la comunitat Ni duermes - 2: tenir energia elèctrica i una llar d’infants per als nens més petits. Coses que, per als nostres ulls, semblen gairebé ridícules o sense importància, però que aquí són senzillament tot un luxe. (MJ)

Bona “reentré”, Carles

28-08-07. Ahir, amb tanta activitat revolucionària de tallar carreteres i participar en manifestacions contra la política del govern, aquesta redacció no va tenir ni un moment per desitjar-li al pare del nostre bloc, Carles Armengol, una feliç i tranquil·la reentrada al seu treball. Tota la redaccio es va desplacar a La Ceiba per fer el seguiment informatiu de les mobilitazacions populars. Un cop hem recuperat la normalitat volem expresssar, des de Jutiapa, els nostres millors desigs per al fundador d’aquest humil bloc. Carles, pren-t’ho amb calma, que ja saps que aquí tothom treballa molt relaxat i sense massa estrès. (MJ)

“Obras y no palabras”

Les carreteres hondurenyes (pràcticament sense senyals de trànsit) estan plenes de rètols amb aquest lema. N’hi ha molts i els signa la SOPTRAVI que és una mena departament oficial d’obres públiques. No sé de quines paraules parlarà però d’obres a les carreteres no se n’ha vist cap. Potser es que estan totes finalitzades? Tot és possible a Hondures, però hi molts trams de carretera on no sembla que s’hi hagi treballat en molts anys.

D’altra banda, el lema ens és familiar, no? La publicitat política sembla que ha exhaurit les seva creativitat a tot el planeta. (CA)

¡A las barricadas!

27-08-87. La delegació catalana a Jutiapa al complet, tal com es pot comprovar en una de les fotografies, ha decidit sumar-se als grups de Pastoral Social de la Parròquia, amb els capellans al capdavant, i participar en la mobilització convocada a tot el país per la Coordinadora Nacional de Resistència Popular. Tres autocars de Jutiapa, contractats per SERSO, han sortit a les cinc del matí en direcció a La Ceiba, la capital del departament de l’Atlántida i tercera ciutat del país. L’objectiu era tallar la carretera principal en un punt estratègic: el Puente Danto. Quan hem arribat al pont, centenars de persones de la Coordinadora Nacional, sindicats i grups convocants ja havien tallat la carretera. Teòricament la mobilització havia de durar dos dies, tot i que en una reunió preparatòria a Jutiapa ja s’havia dit que es preveia que durés només d’un dia. L’únic problema podia ser la irrupció de la policia. Dies abans, els diaris havien escampat la brama que la policia intervindria per dissoldre les concentracions, amb notícies a la portada en què es veia unitats anti-avalots entrenant-se a consciència.

Teníem per davant, doncs, tota una jornada a ple sol, que ha estat amenitzada per discursos, proclames, més discursos i... moltes cançons conegudes, de fa 30 anys. Les més escoltades han estat El Pueblo unido, jamás será vencido de Quilapayún, Venceremos, A desalambrar de Víctor Jara i també hi havia cançons de Paco Ibáñez. Per un moment, tancaves els ulls i et podies imaginar perfectament l’ambient de casa nostra dels anys 70 i 80.

Les demandes que formulava la Coordinadora Nacional de Resistència Popular eren deu, d’un ampli abast. Així, el decàleg incloïa com a primer i principal punt la derogació de la llei d’aigua potable, que es tem que serveixi per privatitzar el servei. Les altres reivindicacions anaven des de la derogació de la llei de mineria –l’Església d’Hondures, amb el bisbe del sud del país al capdavant mantenen una postura molt combativa en aquest àmbit-, fins a la derogació del salari diferenciat, l’aclariment de diferents assassinats de líders camperols l’any 2005, la defensa dels drets dels pobles indígenes, el judici als responsables de les massacres de les presons del país dels anys 2003 i 2004, l’educació pública gratuïta, el control dels preus dels productes de primera necessitat i noves polítiques de redistribució de la riquesa.

La jornada de mobilització, en línies generals, ha transcorregut amb normalitat i no hi ha hagut enfrontaments amb la policia o l’exèrcit. Només s’ha de lamentar un mort en unes circumstàncies poc clares, en un dels talls de carretera a Santa Rosa de Copán. Nosaltres, després de dotze hores, i molt cansats, hem tornat contents a la Parròquia de Jutiapa. Hem rememorat vells temps i al mateix temps hem mostrat la nostra solidaritat amb les justes demandes plantejades. (MJ)

Ángel Garachana

Ens havien parlat d’ell amb afecte el Joserra, el Víctor i el Manolo. “N’estem molt contents, que no ens el treguin!”, ens van explicar des del primer dia. Per sort, el dia que érem a San Pedro Sula a la tornada del viatge per la ruta maia, ens el vam trobar al pati del bisbat. Tot i que tenia una reunió del Consell Presbiteral, se’ns va acostar afable i de seguida es va establir un diàleg profund. Primer ens va reconèixer: "Ustedes son los catalanes, ya sabía que estaban aquí". Immediatament, vam repassar els punts i les persones en comú: presons –ell és el responsable d’Hondures de la pastoral penitenciària-, l’Ignasi Garcia Clavel –el va conèixer a Madrid en una assemblea de la pastoral penitenciària-, José Sesma –el mercedari responsable d’aquest àmbit a Espanya, capellà de la presó de Wad-Ras durant molts anys- i Màxim Muñoz, el provincial dels claretians que ens havia donat records per a ell abans de venir cap aquí. I tot seguit ens va fer cinc cèntims dels problemes greus d’Hondures i de la manca de sentit d’alguns projectes turístics previstos que no serviran per pal·liar la situació de pobresa del país. Una visió oberta, moderna i progressista.

Ángel Garachana és religiós claretià, té 62 anys, nascut a la província de Burgos i des de fa dotze anys és el bisbe de la segona diòcesi d’Hondures, San Pedro Sula. De tracte proper, era el provincial de Castella fins que el van cridar per tornar a Hondures com a bisbe, on havia exercit de missioner feia vint anys. La seva línia s’identifica plenament amb els postulats del Vaticà II, ben allunyat, per tant, de les posicions integristes a les que estem acostumats en l’Església espanyola. S’ha negat, per exemple, que els neo-catecumenals assumeixin cap parròquia i els grups més reaccionaris de l’Església catòlica, ben presents a Amèrica Llatina, no són acceptats en la seva diòcesi.

Quan et trobes amb un bisbe així, tan semblant en el seu tarannà i la seva línia amb el nostre estimat bisbe Joan Carrera, t’adones de la importància que tenen els nomenaments de bisbes. Sembla, com a mínim a Espanya, que només es tria un determinat perfil: gris, funcionari, submís, de dretes o d’extrema dreta i amb uns esquemes teològics i eclesiològics anteriors al Vaticà II. De tant, en tant, hi ha alguna escletxa i et trobes amb un bisbe com cal, un pastor compromès amb el seu poble. (MJ)

Presència internacional

Hondures va ser durant temps pràcticament propietat de les companyies fruiteres nord-americanes que hi conreaven sobretot plàtan (banano). Avui aquesta presència encara és viva tot i que en menor mesura (hi ha la “Dole”). La influència nord-americana es present en la vida quotidiana: paraules manllevades de l’anglès, unitats de mesura (galons, peus...), la cocacola i la pepsi, els busos, els camions, implantació dels Rotarys, ...

Curiosament, pel que fa a vehicles mitjans i petits, com els jeeps, que són el que predomina a Jutiapa, els busitos, petits camions o els cotxes, la hegemonia és dels nipons amb alguna concessió a alguna altra marca asiàtica i una mínima presència de la Ford. Toyota sembla dominar el mercat, acompanyada de prop per Nissan, Mitsubishi, Mazda, Isuzu. També hi ha lloc per als Hunday, Kia i Chevrolet (que és la marca adoptada per la divisió de cotxes de la Daewo). Japó va contribuir a la restauració de les ruïnes de Copán, però ho desconec tot sobre la relació bilateral que pugi mantenir Hondures i Japó. I aquests dies un dels temes d'actualitat ha estat la visita del president de Taiwan a Hondures. Taiwan manté unes estretes relacions comercials amb Hondures, però la Xina també vol jugar fort en aquesta àrea. La versió oficial del Govern és que continuarà mantenint les relacions amb Taiwan i també en tindrà paral·lelament amb la Xina.

En qüestió de transports, ens va sorprendre a Copán, la presència de molts tricicles xinesos fent funcions de taxi. Sembla que a altres llocs també s’havien introduït, però només havien fet fortuna a Copan. Tot i que a Copan, en algun carrer amb una certa pendent, aquests taxis plens, se les veien i desitjaven per pujar amb el passatge. (CA)

Carnavals a Jutiapa

25-08-87. Just quan hem tornat després de l’excursió a la Parròquia, hem vist que els carrers estaven tallats i que molta gent esperava a les voreres del centre de Jutiapa. Hem preguntat i ens han dit que es tractava dels Carnavales de Jutiapa, una processó de caravanes, bandes musicals i grups folklòrics de tota mena. Algunes carrosses tenien més aviat poc gust, imitant el model dels Estats Untis, i fins i tot alguna secta evangèlica aprofitava l’avinentesa per fer declaracions ben curioses: El diablo no existe, No hay pecado... (MJ)

Cayos Cochinos

25-08-87. Després de molts dies de planificació, avui per fi ha arribat el dia de conèixer l’escenari més emblemàtic d’Hondures: Cayos Cochinos. Durant molts mesos una i altra vegada m'he aturat davant d'una agència de viatges al costat de la meva feina, on a l'aparador s'anunciaven els països de Centreamèrica. A què no sabeu quina era la fotografia que representava Hondures? Cayo Cochinos! Són un total de 13 illots, dos grans i la resta molt petits a 18,5 quilòmetres de la costa. Hem agafar una barca a motor a Nova Armenia, la comunitat garífuna del nord del municipi de Jutiapa. A darrera hora s’han afegit a nosaltres –Ignacio Gallinas, Armando, Arnau i jo- tres infermeres espanyoles i un metge mexicà que estan fent una estada de tres mesos a Hondures. En total, vuit freturosos turistes per conèixer una de les imatges més conegudes i representatives d’Hondures, l’escenari “idílic” que va triar una productora per fer la horrorosa sèrie de Tele 5 Supervivientes, en tres versions diferents per a les televisions espanyola, italiana i colombiana.

Primer hem anat a la reserva natural del Cayo Menor comprat per un grup internacional de mecenes, preocupats per la preservació de l’eco-sistema. Una ONG local protegeix la flora, la fauna, en especial les tortugues Carey i les reserves de coral. Després de l’explicació d’un biòleg, hem pogut banyar-nos en una platja paradisíaca, nosaltres sols, i hem pogut gaudir de valent veient peixos de tots colors i sobretot una enorme varietat de corals. Era tot un espectable, realment incomparable i inèdit per a nosaltres! Semblava certament un documental d'aquests que veiem de tant en tant del National Geopraphic... Més d'una hora i mitja veient tota la gamma possible de colors en forma de corals: marrons, liles, grocs, verds, blaus. Llàstima que no hem pogut fer fotografies! A l’hora de dinar, novament amb la barca dels garífunes, hem anat a un petit illot, Chachahuate. Allà, l’escenari era realment de pel·lícula, inoblidable. En podeu gaudir també els lectors d'aquest bloc; és la fotografia inferior de l'esquerra, que correspon exactament a la platja on hem dinat. (MJ)

Nens hondurenys

24-08-87. La meva fillola Anna Albors ha escrit un comentari molt bonic al bloc, en què ha expressat que ella s'ho passaria molt bé amb els nens. Els nens d’aquí són encantadors. Pràcticament a cada comunitat que hem visitat, totes, m’he quedat encisat per algun nen o per alguna nena. He fet un munt de fotos dels nens hondurenys. Justament, aquest matí han passat per davant de la Parròquia un grup de nens preciosos, amb vestits tradicionals hondurenys. Anaven tots junts, gairebé com una processó, a un concurs i a un ball organitzat per la Universitat Pedagògica. No me n’he pogut estar d'aturar-los i començar a fer-los fotos. (MJ)

“El sistema no funciona”

24-08-07. Ahir vaig sentir en la meva pròpia pell la ràbia i la impotència que deuen sentir habitualment els hondurenys quan intenten fer qualsevol tràmit administratiu o qualsevol gestió. El sistema no funciona és la fórmula estereotipada, el tòpic que cada dos per tres se sent per tot arreu. Seria equiparable als nostres “implementar”, “protocol d’actuació”, “comunitat educativa”... Què vol dir exactament? Moltes coses a l’hora, però en definitiva una sola conseqüència: no es pot fer la gestió o el tràmit perquè no funciona la connexió informàtica, els ordinadors, el llum... És a dir, no pots fer cap operació al banc, no es pots matricular a la universitat, no pots obtenir cap document, no et poden pagar la nòmina, no pots intentar treure’t el carnet de conduir, i un llarg etcètera.

Un cop més, el sistema d’Internet de SERSO no funcionava i el ciber cafè on anem a penjar les entrades tampoc. La desesperació va ser total. A més, em volien cobrar els del ciber com si res. M’hi vaig negar i li vaig dir a la noia que no li pagava i que em vingués a cobrar el seu jefe. D’alguna cosa deu haver servit la meva protesta, perquè aquest máti s’ha presentat l’amo del negoci d’internet, acompanyat d’un tècnic, per veure on és el problema. Feia dues setmanes que el perseguien perquè restablís el bon funcionament d’internet i mai contestava... Ara ja funciona i encara han de tornar a la tarda per deixar-ho tot a punt.

En qualsevol cas, el que ens està passant a nosaltres amb internet no es pot comparar, ni de bon tros, als perjudicis que han d’afrontar la gent que viu aquí, missioners inclosos. Ignacio Gallinas va fer un viatge de 7 horas a la capital del país, Tegucigalpa, per convalidar el seu títol universitari i perquè li paguessin els endarreriments de vuit mesos. Inútil. Quan va arribar al Ministeri d’Ensenyament el van rebre amb un bon dia habitual: El sistema no funciona. I se’n va haver d’entornar amb la cua entre cames. Manolo porta molts dies intentant convalidar el carnet de conduir, tot desplaçant-se a La Ceiba. Res. Una estudiant de medicina molt maca d’una comunitat allunyada de Jutiapa, Evelyn, fa més d’una setmana que ve aquí o a La Ceiba per matricular-se del curs següent. El sistema no funciona, és l’única frase que diu quan li preguntem si avui ha tingut sort. Quin desastre! (MJ).

PS: Quan acabava de penjar l’entrada... s’ha apagat l’ordinador. Ja sabeu què vol dir, oi?

Els “school bus”

Per carreteres pavimentades o no, sovint es veuen passar school bus (busos escolars) que semblen extrets de pel·lícules nord-americanes. Color taronja característic, pintat a franges horitzontals, els mateixos models i carrosseries, el “stop” lateral, els rètols de school bus o altres en anglès... (com el que hi ha a la foto del carrer de la parròquia en el lateral esquerra d’aquest bloc). La diferència amb els nord-americans és que aquí es tracte de busos vells i atrotinats i en un estat de conservació ben precari. Ah! I aquí no hi viatge pas els escolars.

El bisbe Casaldàliga havia dit que Llatinoamèrica era el quarto de mals endreços dels Estats Units. Ple que fa a quests busos és exactament així. A Hondures arriben els busos que, per vells, ja s’han retirat de la circulació a Estats Units (i possiblement encara els han de pagar). La seva funció, però, no es el transport específicament escolar sinó servir unes línies més o menys regulars de transport de viatges entre poblacions. Ni ha una bona colla que tenen una funció més precisa encara. Són els que compren algunes esglésies evangèliques per recollir els seus fidels i acostar-los al lloc dels oficis.

Aquí ningú es preocupa de repintar-los. Si cal, s’afegeix la ruta en el frontal o el nom de l’església a la que pertany el vehicle, a la iconografia que ja porten del seu primer ús. I si el conductor o l’amo son de les esglésies evangèliques, encara que l’autobús sigui de línia, no hi mancaran els rètols al·lusius a Déu o a Crist (Cristo me conduce, Rey de Reyes, Regalo de Dios). (CA)

Se va el caimán...

23-08-07. Aquest matí se n’ha anat el Carles de Jutiapa. A les 9 del matí agafava una avioneta, el primer vol del seu llarg periple fins a la terra promesa... Barcelona! De La Ceiba volava fins a San Pedro Sula i d’alla fins a Atlanta, als Estats Units. En aquesta ciutat nord-americana agafava l’avió amb què creuaria l’Atlàntic. I un cop a París, el darrer vol fins a l’aeroport del Prat.

Ahir a la nit, tal com fèiem tradicionalment amb el Joserra a Eskoriatza i a Los Molinos, hi va el sopar de comiat, preparat per Menches, l’excel•lent cuinera de la casa: llagostins (aquí li diuen camarones) i pollastre al forn. Tot molt bo, regat per vi del Penedès que vam comprar aquí i amb l’insubstituïble xampany – no m’agrada dir-li “cava”- que vam portar a dins de la maleta. En el moment del brindis, li vam regalar un petit obsequi al Joserra: un àlbum amb deu fotografies de la seva joventut, algunes de les quals se’l pot veure tocant l’acordió. Fotografies que tenia Melchor a l’àlbum personal a casa seva i que em vaig emportar a Barcelona per fer-ne còpies aquesta Setmana Santa.

A les fotografies, podreu veure un moment del sopar de comiat en què el Carles posa xampany al maestro i la darrera foto oficial, amb la maleta del Carles a punt. D’esquerra a dreta: Manolo Lacruz, Ignacio Gallinas, Carles Armengol, Víctor Cámara i José Ramón Zudaire. Encara que hagi marxat de Jutiapa, el seu esperit continuarà encara entre nosaltres, en forma d’articles que ha deixat escrits i que anirem publicant en el decurs dels propers dies. (MJ)

“¡Vuelve Arnau!”

22-08-07. Aquest matí he viscut un dels moments més emotius de la nostra estada a Hondures. Jo era a la paila, intentant que un dipòsit gran d’aigua potable no es vessés; a dins del jeep hi havia el Víctor i l’Arnau. Anàvem cap a la comunitat 23 DE OCTUBRE, perquè l’Arnau fes la seva segona estada, aquest cop dos dies, a la comunitat.

Quan hem enfilat la darrera pujada del camí, i ja s’apuntaven les cases de la comunitat, hem vist els nens que eren fora de l’escola. Quan ells ens han vist han començat a cridar alguna cosa que no s’entenia. A poc a poc, a mesura que ens apropàvem, ho he entès: ¡Vuelve Arnau! anaven cridant els nens, contents que l’Arnau tornés a la comunitat a viure amb ells. 47 nens i nenes, de totes les edats, saltant d’alegria i cridant el nom de l’Arnau. Feia impressió! (MJ)

El caràcter hondureny

En diverses anotacions han anat apareixent trets del caràcter hondureny. La seva informalitat (sota paràmetres europeus, ells no se’n deuen considerar), la seva parsimònia i tranquil·litat, la seva poca empenta.

Hi ha qui, amb judicis un xic extrems, potser només aplicables a aquells sectors de major pobresa material i mental, parla d’una mena d’indiferència vital i d’una radical acceptació de les coses, entre inconscient i joiosa.

En aquest sentit, mentre es preparava la diada de les comunitats, hom podia pensar que els preparatius i l’organització “a l’europea” eren un xic inútils ja que la gent de les comunitats amb el sol fet de convocar-los i reunir-los ja en tenien prou. Encara que no es fes absolutament res aquell dia, ho haurien trobat “bonic” i retornarien contents a casa. Més encara donant-los el dinar!

Un judici extrem? Potser si, però, com dèiem a la crònica corresponent del dia, va ploure a mitja missa i va caldre canviar el lloc on continuar-la, gents es va tenir que quedar dreta, va haver-hi algun problema de so... En Joserra que era l’encarregat de tota l’organització i hi havia dedica moltes hores devia patir-ho, però la gent no semblava gens amoïnada ni molesta per res. Això sí, el dinar es va poder repartir a tothom.

Estem davant d’una mena d’estoïcisme caribeny?. Si més no, els hi escau l’epitafi de l’escriptor grec Nikos Kazantzaki: “No temo res, no espero res, soc lliure!”. (CA)

L’autèntic sentit de l’Evangeli

22-08-07. Ahir vam anar l’Arnau i jo a acompanyar el Víctor a dues comunitats: SAN FRANCISCO i LAS MARÍAS. Vam haver de córrer força tota la tarda, perquè la primera comunitat és força lluny, a la muntanya. Hi havia un valor afegit a aquesta “excursió” per a mi: hi vaig anar fa nou anys, també acompanyant el mateix Víctor. En aquella ocasió recordo que vaig suar moltíssim perquè encara no estava acabada la pista per a jeeps –com sempre, en un estat lamentable- i l’ascens va ser de més de dues hores.

Doncs bé, a les dues comunitats el Víctor hi anava per celebrar missa, amb la gent de cada lloc. Curiosament, l’evangeli que tocava ahir era el de Mateu que ens sabem de memòria: “Creguint-me: difícilment estarà un ric al Regne dels Cels. Més fàcil serà a un camell passar per un forat d’agulla que un ric entri al Regne dels Cels”. Les paraules, tantes vegades sentides, ressonaven d’una manera diferent en aquella senzilla construcció de fang. San Francisco és una de les comunitats més pobres del municipi de Jutiapa i això es notava per tot arreu. El sermó del Víctor, molt encertat, es va centrar en l’Evangeli i va apuntar la realitat de la pobresa, les seves causes, l’acumulació de les riqueses per part d’uns pocs i també un problema greu que hi va haver fa unes setmanes, quan un home bolo (borratxo) va començar a disparar a tort i a dret.

Realment, ahir vaig poder copsar l’autèntic sentit de l’Evangeli dels rics i de l’agulla. Com canvia si adoptes una perspectiva diferent! Allò que tantes vegades hem repetit –no es veu el mateix des d’un palau o des d’una cabana- és totalment cert. Ahir, a la comunitat de San Francisco i a continuació a la de Las Marías, els seus habitants van comprendre profundament, sense cap dificultat, el missatge d’un passatge de l’evangeli contundent, clar i precís. Nosaltres, en canvi, l’escoltem des d’una altra realitat ben diferent. (MJ)

“Guachimans” en el paissatge hondureny

Si hem de creure el que veuen els nostre ulls, una professió que ocupa a molta gent a Hondures és la de –tal com ells ho diuen- guachimán. Amb l’ajut dels coneixements d’anglès d’en Marcel varem aclarir que l’estranya paraula guachimán no era sinó una derivació “a l’hondurenya” de “watch” (que vol dir vigilar) i “man” (que vol dir home): l’home que vigila. Allò que nosaltres en diem guàrdia jurat o més barroerament “segurata”.

Son omnipresents. Es veuen a moltes botigues i no cal que es tracti de grans magatzems. N’hem vist a simples ferreteries o en pastisseries. També acompanyen camions ja sigui el que recull llet o el que reparteix la pepsi a les botigues. No cal dir que també hi són a totes les oficines bancàries per petites i rònegues que aquestes siguin.

Solen estar a les portes dels establiments, però per la part de fora, la qual cosa els dona encara una major visibilitat. Tots van armats i no solen conformar-se amb una pistola al cinto sinó que sovint porten armes llargues (escopetes de canó curt, però de calibres considerables. Per acabar d’arrodonir la imatge a molts llocs porten armilles antibales, suportant estoicament una calor considerable. Els de les portes dels bancs, disposen de detectors de metalls manuals i escorcollen cada client que vol entrar-hi.

Tot plegat podria fer pensar que, amb tanta vigilància, la seguretat és elevada, però l’altre dia podíem llegir en una columna d’un diari com es qüestionava aquesta seguretat amb una certa ironia dient que “toda crónica de sucesos suele contener la frase los guachimanes fueron sorprendidos por los asaltantes". El mateix periodista es preguntava: ¿como es que los sorprendidos siempre son los guachimanes y nunca pasa al revés, que los guachimanes sorprendan a los asaltantes? Misteris hondurenys... (CA)